dilluns, 7 de març de 2016

El bes d'Iglesias





Encara que tenia molta faena, vaig voler seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez. El vaig veure en televisió mentre escrivia d’altres coses, perquè, per seguir-lo, no feia falta estar molt concentrat. Només calia estar atent als moments creats a posta per a la televisió i les xarxes socials. I la veritat és que em vaig divertir molt, perquè, com estava cantat, vaig veure i sentir moltes coses noves. Sobretot, vaig comprovar l’habilitat dels que saben on és ara la superestructura, que viu en les imatges de televisió i en les xarxes socials. Alguns polítics d’esquerra espavilats ja fa temps que saben que ja no es tracta de fer bons discursos, sinó de crear imatges i moments que es puguen compartir. Saben que, si no ho fan així, seran invisibles. Pregunte-ho al mestre de la imatge Pablo Iglesias o a la nostra vice, Mònica Oltra, que no serien ningú sense els moments estel·lars que van saber crear.

Per què el bes de Pablo Iglesias a Xavier Domènech d’En Comú Podem? Què volia dir? Molt senzill: volia fer visible un Xavier Domènech que ha guanyat les eleccions a Catalunya i s’havia quedat amagat sota les sigles de Podemos, com els diputats catalans del PSC, els del PP o els de Ciutadans. Va aconseguir primera pàgina en la premsa tradicional. Llevat de Joan Badoví, algú sap qui són i què fan els diputats valencians? Com a valencians no tenen ni veu ni vot en el món de les imatges, ni en cap altre. No l’han tingut mai. Iglesias, amb el bes, a banda de donar-li un poc de veu, volia reconéixer el sacrifici i visibilitzar que són una formació plurinacional. Res a veure, però, amb la total independència de Compromís, sense la qual no li podria demanar a Pablo Iglesias que moderara el to de les seues paraules i seure en una taula de negociació sense haver de demanar permís a ningú. Això no ho pot fer Domènech, per molt que el besen i li donen un poquet de veu. 


Una altra novetat van ser  les paraules i el seu to. No vaig a valorar-les. Només diré que, des de la transició a la democràcia, ha hagut moltes coses de les quals no es podia parlar. No podies dir ni tan sols el nom del teu país ni el de la teua pròpia llengua. En aquest país encara es criminalitzen els criteris científics dels estudiosos de la romanística internacional. I tantes altres coses. Sentir dir a Joan Tardà les coses que diu sempre reconforta. No es tracta d’estar d’acord o no, sinó de gaudir de la claredat en què s’expressa. I de les paraules més fortes, només dir el que m’han ensenyat a casa des de menut: “si dius el que vols, pots sentir el que no vols”. O “qui ensenya el cul, no es pot queixar si li’ l veuen”.

Levante, 7 de març de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada