dilluns, 25 de juliol de 2016

Pedro Sánchez





Un observa com el pobre Pedro Sánchez va com cagalló per séquia i no deixa d’estranyar-se del fet que no haja dimitit encara. Si no pinta fava, què collons fa dirigint el partit que té la clau que obri tots els panys del nou govern? Un mestre de la política va dir que és necessari que un líder siga estimat i temut; però, com que resulta difícil ser les dues coses alhora, és molt més segur ser temut que estimat. El problema del xicot socialista és que ni és estimat ni temut, ni tan sols, pels seus, que el tenen acollonit i calladet dins d’un pou sense eixida. I no el tiren al carrer perquè volen que abans faça la faena bruta: deixar governar el PP. Després, faran el congrés que predicarà no sé quina altra lampedusiana renovació: “els homes canvien ràpidament de senyor amb l’esperança de millorar”.

Pedro Sánchez no ha tingut la virtut de reconéixer l’oportunitat quan la tingué. Va voler fer cas als amos de veritat (els dels duros), a l’ama carabassera del seu partit, als barons i a uns quants zombis. Un personal amb interessos ben clars i transparents que portaren Pedro Sánchez a donar protagonisme a Ciutadans que mai no han sumat, ni sumen, i que, des del principi, tenien el propòsit de fer de “mamporreros” del PP mentint els seus votants. Abert Rivera ha aprés molt ràpid de la vella i clàssica política: “un príncep que vulga fer grans coses necessita aprendre a enganyar”.


A Pedro Sánchez, des del principi, li arreglaren la partida perquè la perdera: prohibit pactar amb els nacionalistes i amb Podemos: jugar sense envit ni truc. La prohibició de pactar amb els nacionalistes és d’una incongruència brutal: no volen que se’n vagen d’Espanya i tampoc no els deixen participar. No es pot pactar amb els independentistes, li deien els carques del seu partit, la caverna mediàtica i, sobretot, un Rajoy espavilat, que no ha tingut cap escrúpol en fer el contrari que predicava. Rajoy és un expert en saber que a un polític l’acusen els fets i l’excusen els resultats i, de moment, ha guanyat la partida de la Mesa del Congrés amb la col·laboració dels dimonis independentistes. I Sánchez s’ha quedat amb un pam de nas. Atenent a unes regles de joc imposades per la caverna i que només ell ha respectat, per ingenu.


Crec que jo no llogaria Pedro Sánchez de company de truc. Un jugador deprimit, que no té les mans lliures per envidar, amb envit o sense, ni tirar la falta quan li dóna la gana et porta a una derrota anunciada i segura. M’agradaria equivocar-me i que Pedro Sánchez eixira de la depressió i prenguera la iniciativa, però no sé si no té valentia, capacitat, autonomia... Crec que no pinta fava, pobret, i va com cagalló per séquia.
Levante, 25 de juliol de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada