La pàtria, la butxaca

Ja tenim nou govern. Ara, sabrem si Mariano Rajoy vol o no dialogar, si serà capaç d’arribar a acords, o si seguirà fent el que  li vinga de gust gràcies a l’abstenció d’una part del PSOE  −que ja té el que vol− encara que això signifique la seua destrucció com a alternativa en tot l’estat. Rajoy ha sabut molt bé esperar la col·laboració dels poders econòmics, i de tota l’artilleria del present i del passat que governà i governa el partit de la floreta: Felipe González, Alfonso Guerra, Fernández Vara, Juan Carlos Rodíguez Ibarra, tot a través d’un cop de mà de l’ama carabassera,  Susana Díaz, i la col·laboració inestimable del fava de  Pedro Sánchez que és alt, però curt com de la mà al colze: “Els altres, veient-lo tan curt de gambals, l’encenien... per cremar-li la sang i divertir-se fent-lo destralejar”.

La decisió del PSOE del sud d’investir Rajoy no és del tot gratuïta. A Andalusia i Extremadura no volen que canvie res a Espanya, les seues bones infraestructures i part del seu nivell de vida depenen dels pressupostos elaborats a l’altiplà i de les transferències fiscals que provenen dels valencians, catalans i mallorquins. Mireu on s’ha defensat amb més insistència el no. Si mana Rajoy, no canviarà res i, a més, es lleven de damunt Pedro Sánchez. Si Ximo Puig i l’amic Vicent Soler volen reduir el nostre dèficit fiscal i augmentar el nostre finançament, d’on pensen que han d’eixir els diners? Hi haurà algú a qui li’n tocaran menys, no? Susana Díaz  permetrà un millor repartiment? Qui pagarà el percentatge elevadíssim  −en comparació a nosaltres− de funcionaris de la població extremenya? Qui retallarà a Andalusia i Extremadura? Ningú, perquè Mariano Rajoy haurà de pagar el favor a Susana Díaz i a Fernández Vara. Per què creieu que aquesta gent demana la unitat d’Espanya i altres se’n volen anar? Per què, ara, un Pedro Sánchez derrotat diu que Espanya és una nació de nacions?

Sembla prou clar que la redistribució dels impostos és injusta i que els valencians paguem més del que rebem, que necessitem més. I, com a solució, el nostre govern no para de reivindicar els duros que ens haurien de pertocar. Per això, no acabem d’entendre la posició de Ximo Puig i d’una part important del PSPV en el tema de l’abstenció. Només podíem comprendre les afinitats amb Susana Díaz en clau interna, de relacions de poder dins del partit i dins del joc necessari de situar-s’hi. L’abstenció socialista, però, no es pot justificar només des del punt de vista de les batalletes internes. La realitat sempre és molt més complexa i una de les qüestions fonamentals es diu unitat d’Espanya. No tocar res. Ni al nord ni al sud. I Ximo Puig sí que vol tocar alguna cosa i parla sempre de finançament.

Levante, 7 de novembre de 2016