dilluns, 26 de juny de 2017

Nació de nacions





Llegint no sé quin paper de Manolo Baixauli em trobe amb una sentència que, no sé per què, em fa pensar, no en la formulació, sinó en la interpretació que en fan els socialistes, de la seua pròpia concepció de la pell de brau: “Espanya és una nació de nacions”. La sentència de Manolo és la següent: “La manca d’esforç per a buscar i assaborir la diversitat del món és la font dels tòpics, simplificació que és amputació i desconeixença”. I és veritat: els socialistes i la majoria d’espanyols  són o es fan els ignorants en el tema nacional. 

La primera ignorància la trobem en el personal, socialistes inclosos, als quals els sembla massa atrevida la proposta i menteixen no sé si deliberadament. El diputat del PSOE Igancio Urquizu, aliat amb l’ama carabassera, va dir que les tesis de Pedro Sánchez que defensa que Catalunya és una “nació” i Espanya “una nació de nacions” “no té res a veure amb allò que ha sigut el PSOE”, que mai no ha defensat projectes “nacionals”. Només cal recordar-li la resolució del Congrés de Suresnes de fa “quatre dies” abans de la Constitució Espanyola, per dir-li que no sap o que, si sap, menteix: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol ha de partir indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació que comporta la facultat que cada nacionalitat puga determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol.”. Que estudien bé d’on ve allò de la tradició de la unitat d’Espanya!


La segona ignorància és la dels altres, la dels defensors que “Espanya és una nació de nacions”, però que entenen que la sobirania està en la “nació” i la submissió en les “nacions”. Us posaré una cita aclaridora de l’historiador Borja de Riquer: “Els polítics de la democràcia van optar per fragmentar la història d’Espanya. En cap moment no se’ls va ocórrer fer una història d’una Espanya plural”. Ni una història ni res. I, si no m’equivoque, ara van pel mateix camí. Tots estem obligats a saber l’idioma espanyol —de la nació—, però tot són sentències judicials contra la tímida normalització de la nostra llengua en el propi territori —les nacions—. Per què no es considera Ausiàs March —de les nacions—com el més important poeta del segle XV del conjunt de l’estat? Per què no s’assumeixen els nostres autors com a patrimoni propi de la “nació”? Per què Cervantes—de la nació— sí i Joanot Martorell —de les nacions—no? Han expulsat els nostres autors, la nostra història i les nostres llengües, del sistema educatiu espanyol i posen dificultats perquè les coneguem nosaltres. Recordeu Wert i el perill de la desnacionalització d’Espanya? Quin perill? Són incapaços, tots, de reconéixer un estat plurinacional i, per això, molts reciten Maragall: “Adéu, Espanya!”

Levante, 26 de juny de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada