dilluns, 25 de setembre de 2017

Tindrà els teus ullls






El títol de la novel·la d’Urbà Lozano Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera) —Premi Enric Valor de novel·la— és un vers d’una força increïble de Cesare Pavese, un home que patia i escrivia: “En la pausa d’un desgavell passional renaixen les ganes de poesia. En la lenta atonia d’un col·lapse silenciós neix el desig de prosa”. Literatura com a teràpia necessària per al personal que té més traça en l’ofici d’escriure que en el de viure:  “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –aquesta mort que ens acompanya del matí al vespre, insomne, sorda, com un vell remordiment o un vici absurd.” I d’això va la novel·la d’Urbà, de reflexionar literàriament sobre la vida, l’amor i els secrets inconfessables a través de les memòries del protagonista que, després de mitja vida a Sicília, decideix tornar al seu país natal per enfrontar-se als secrets del seu passat. 


Unes memòries, en forma de dietari, que conten la seua història des d’una òptica molt personal. Al principi, no s’atreveix i explica poques coses, només algunes obvietats. A poc a poc, però, va soltant la mà i s’endinsa en els racons més íntims d’home que es veu major —té seixanta cinc anys. Malgrat la clandestinitat de la seua escriptura, sap que escriu per ser llegit. I, per això, fa una interessant reflexió sobre l’estil i les “originalitats”: “Ara està a punt d’enllestir l’obra completa de Pavese al català... N’he reconegut la prosa contundent, potser aspra en alguns passatges; les oracions curtes i l’ús sistemàtic de les pauses. Subjecte, verb, predicat. Punt i seguit. El punt allibera. El punt et permet començar de nou, exempt dels compromisos contrets amb cada mot anterior. Més encara si, com Pavese, hom té la destresa d’encastar enmig les sentències que esdevenen un colp de puny damunt de la taula. Quasi aforismes. Potser en copiaré els més aconseguits i els faré servir. Sense toquejar-los. Manipular la perfecció només serveix per amanerar-la, en el millor dels casos”. I així està escrit el dietari, la novel·la d’Urbà Lozano, amb un estil colpidor i una prosa sense filigranes i excessos: “Resumir els fets cabdals d’una vida en unes poques línies de text, de manera quasi telegràfica, sembla quimèric.” L’autor i el seu protagonista ho fan: “La mare va decidir que estudiara. Don Abel em preparà a consciència. Vaig poder entrar a Medicina. No em treia el doctorat dels dits. Isabella fou part de la solució...” Reflexió sobre l’existència i l’atzar:  “baules de la cadena que m’han conduit a Fiorella...” No cal fer-ho més llarg. Cal no fer-ho més llarg, hauria de dir més aviat. Vindrà la mort. Tindrà els teus ulls.

Levante, 25 de setembre de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari