Bufar en caldo gelat

Com que vivim en un món que dóna més importància a la forma que al contingut, no seré jo qui aconselle els joves que no es matriculen en un màster malgrat que pense que, en la majoria de casos, són una estafa. Una enganyifa que manta vegades és un requisit per a poder exercir la professió que t’agrada i, per tant, no pots fer altra cosa que pagar i plorar. Fer-te fer un màster, generalment, és una manera com una altra de rascar-te la butxaca. Per això, els màsters “innecessaris”, perquè no te’ls exigeixen, són, en la majoria dels casos, una manera de decorar la pròpia mediocritat, sobretot, si no assisteixes a classe, no aprens res i només els vols per omplir-te de “formes” el currículum sense pensar que quan més temple no hi ha més religió. Com si els títols i els màsters universitaris foren garantia de fer-te menys burro de la resta dels pobres mortals. Una equivocació que, encara que sembla lògica i vàlida, es desmenteix completament quan passes llista del personal i comproves la quantitat de faves que els exhibeixen com si hagueren fet no se sap quina proesa. Només cal veure la cara i les coses que diuen els “acusats” en els casos de frau que estan de moda aquest dies per adonar-te de la “mediocritat” d’uns “senyorets” i d’unes “senyoretes” que bufen en caldo gelat.

Vinc d’un món en què els títols tenien importància, però només com a instrument per guanyar-te la vida d’una manera digna. Tinc uns quants amics que han exercit la seua professió admirablement sense el títol universitari corresponent, com ara, historiadors que han treballat de periodistes o que s’han dedicat a donar classes d’una altra matèria. El mateix Joan Fuster hagué de patir dels mediocres que li van posar dificultats per accedir a la càtedra de literatura de la Universitat de València —ell era advocat— i, fins i tot, hagué de fer una tesi doctoral quan ja havia demostrat, amb les seues publicacions, que sabia més que el personal que l’anava a avaluar. Mireu que escriu en un poema que volia commemorar que feia quatre segles i un dia de la mort de François Rabelais: “Ells ho faran al seu estil:/ amb tènues discursos,/ amb tesis doctorals,/ amb cerimònies cartilaginoses o trossos de pedra. /¿Hi ha res més trist que una tesi doctoral?/ Fes el favor de dir-m’ho!/ Som nosaltres que ens hi agradem, /nosaltres,/ la posteritat/ necròfila,/ necròfaga,/ canora. De fet, les tesis doctorals només serveixen,/ i encara!,/ pour se tourcher le cul,/ concretament culs doctorats”. De fet, quan Fuster es trobava davant un desconegut, que es creia important, el rebia amb un llenguatge procaç, irreverent i irrespectuós, però molt eficaç perquè li estalviava els adotzenats —perquè els espantava.

Levante, 24 de setembre de 2018