dilluns, 14 de maig de 2012

Confiança


Com que confiem sempre en els nostres governants, sabem que, quan s’encapritxen en una parauleta, l’acaben deteriorant. Punxem la paraula Confiança en el Google i una de les primeres coses que ens apareix és el Pla Confiança de la Generalitat Valenciana. Ja sabeu: aquell pla que ha deixat penjats molts ajuntaments, perquè ara s’han d’acollir al Pla de Pagament de Proveïdors del Govern Central per culpa dels impagaments dels mateixos que volien vendre confiança. Els ajuntaments han de pagar un deute que creuen “injust” perquè la Generalitat no ha complit la seua paraula, no ha sigut de confiança. Per pura curiositat entre al Pla i no em quede espaterrat de riure, perquè la cosa és seriosa: Pla especial de suport a l’ocupació, Pla especial de suport als sectors productius, Pla especial de suport a la inversió productiva en municipis, Pla especial de suport financer a les empreses. Si s’hi fixeu, comprovareu que tots els plans van acompanyats de la paraula especial. I, potser, ací estava la trampa, perquè especial s’oposa a general i possiblement ens volien vendre una confiança particular que, evidentment, no té res a veure amb allò que entenen tots o el major nombre dels individus. Així deu ser, perquè ja podeu veure com ha quedat en aquest país la cosa aquesta de la confiança: en tots els plans que es proposava la Generalitat, però també en tots els altres àmbits: en la justícia, en la sanitat, en l’educació, en els aeroports... Crec que en l’única cosa que podem confiar és que els cotxes de la Fórmula1 puguen córrer per València cada dos anys. Mireu si hem perdut la confiança que l’altre dia un amic em contava mentre dinàvem. “Açò està molt malament, Voro. Saps què va fer un amic meu? Se’n va anar al banc i va traure, a poc a poc, tots els diners. Va traure dos-cents mil Euros i els va enterrar en un camp que tenia. Encuriosit, li vaig preguntar: “I què feia? Anava tots els dies a veure si estaven?” “No. Durant dos mesos els va deixar. Després, un dia va anar a comprovar el seu estat i es trobà que estaven tots florits. Els agafà i els portà al sequer i els va escampar damunt d’un banc per assecar-los”. “I què va fer? Els deixà allí?”, vaig preguntar. “No, diu que va dormir tres dies en el sequer”. Encara hi ha qui s’atreveix a qüestionar la mentalitat agrarista d’aquest país que sentencià Joan Fuster en Nosaltres els valencians.

Levante, 14 d'abril de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada