dilluns, 4 de juny de 2012

Pilar López


Com que visc a l’exili, en un poble que no té deutes, només estic connectat al món quan busque coses molt puntuals que m’interessen pels procediments acostumats: els diaris, la ràdio, la televisió... I com que els amics de la capital del Regne passen de donar-me les males notícies, no sabia res de la maleïda malaltia de Pilar López, ni del seu traspàs. Per pura casualitat, però, cercant informació sobre la delegació del diari Avui a València per a un amic que està fent un llibre sobre les tertúlies de Joan Fuster, em trobe, en la xarxa, un article de Pep Torrent que em donava la condemnada notícia: “Adéu, Pilar, t’estimo”. Vaig conéixer Pilar López en aquella tronada delegació del diari Avui, a València, on treballava el meu amic Emili Piera en la dècada dels setanta en què passaren tantes coses. Entre elles, l’intent de fer un periodisme compromés en la realitat del País. Pilar sempre formarà part d’aquell paisatge de la Transició en una València molt més difícil del que ens pensaven i on es plantejaren tantes batalles. Una València on el periodisme seriós va trobar totes les dificultats del món i, encara més, si aquesta professió, que es volia digna, feia servir la nostra llengua com a mitjà d’expressió. La delegació de l’Avui, a València, va durar el que durà: “tenim a penes el que tenim, i prou, l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la”, deia el poeta. Aquella redacció de l’Avui, per a un jove com jo, significava una illa de llibertat, com ho era també, una vegada a l’any, la Universitat Catalana d’Estiu. Allí treballava també Pep Torrent i Vicent Aleixandre. Com que hi havia molt bon ambient, vaig fer algunes visites, perquè sempre muntaven alguna gresca. Pilar sempre tenia un somriure que regalar-te o una broma que fer-te.  Era de la mena de gent que et feia sentir sempre còmode, com si la conegueres de tota la vida. Després, es dedicà a això de les Corts i me l’he trobada ocasionalment pel centre de València. No cal dir que totes les trobades eren agradables. Ho feia sempre fàcil, com si ens haguérem vist el dia anterior i com si els anys no passaren. No puc dir que em vaig fer amic, perquè no vaig tindre l’oportunitat. La distància i la faena no ens permeteren coincidir massa vegades. Però segur que la trobaré a faltar. Ja no me la podré trobar, alguna vesprada, al voltant de les Corts, ni li podré sentir paraules agradables, com si fórem amics de tota la vida. Descansa, Pilar.

Levante, 4 de juny de 2012

1 comentari:

  1. Si Voro la Pilar López era molt bona gent. Jo feia molt temps que tampoc sabia d'ella i que no la veia. ja veus no som res, els bons, les bones sens van i ens deixen en aquest merder del que no se com eixirem

    ResponElimina