dimarts, 26 de juny de 2012

Mentides




Un dels meus mestres va deixar escrit que calia ser molt bon mentider per a dir mentides. Que era preferible dir la veritat, si no tenies l’habilitat de mentir sense que t’enxamparen. No ho plantejava des d’un punt de vista ètic o moral, sinó per pur pragmatisme: “Si perds la credibilitat, ho perds tot. Ningú no confiarà mai més en tu”. Després, la vida m’ha portat a donar-li la raó i també a adonar-me, fins i tot, que el personal perdona més els corruptes que els mentiders. Nomes cal que recordeu els casos més sonats de la vida política. El que va fer Bill Clinton amb Mònica Lewinski no era una relació sexual, va dir el pobre home, perquè no sabia per on eixir davant el puritanisme dels seus electors. Ni allà li han perdonat la mentida, ni ací li l’hagueren perdonada. Ací, potser, l’hagueren aplaudit, si haguera dit la veritat. Mireu com el president Eduardo Zaplana, que va dir la veritat, que volia fer-se ric, va eixir en la cameta en alt. Zaplana era el més llest de tots. El cas més sonat de la mentida va ser el de J. M. Aznar. No hi havia armes de destrucció massiva i sembla que està molt clar qui va fer l’atemptat de Madrid. Zapatero no va voler que hi haguera crisi, va preferir parlar de “desacceleració” i va voler que els sistema financer espanyol fóra “el més sòlid del món”. I així li va anar. De Camps no val la pena parlar-ne: és tot massa recent i avorrit. Però podeu comprovar com tenen amagat González Pons, un altre bocamoll, que deu ser un dels campions mundials de dir ximpleries. I Ricardo Costa? Sempre que obria la boca, amb aquell to de veu coent, era per a dir bajanades... Per això, no entenc com Mariano Rajoy s’entesta en el mateix camí: ací no s’ha produït cap “rescat” de la banca, sinó que han arribat un bon grapat d’euros amb condicions molt favorables. Si segueix així, perdrà tota la credibilitat, si és que li’n queda algun trosset. Sembla que ja ningú no confia que puga redreçar un vaixell que s’afona. Amagat, com sempre fa aquesta gent, darrere de la bandera, sense deixar d’enganyar i, pitjor encara, d’enganyar-se. El problema, però, no és la credibilitat de Rajoy. És molt més greu, perquè es tracta de la credibilitat de les Institucions democràtiques. Qui confia en el Govern d’allà o d’ací? Qui confia en el Tribunal Suprem? O en Poder Judicial? O en el Consell Valencià de Cultura, que avui diu blanc i demà diu negre. Qui confia en res?

Levante, 25 de juny de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada