Uns tenen la fama i altres

Rellegir Joan Fuster és una mania que sempre resulta gratificant, perquè et trobes amb suculentes històries que, si més no, són molt divertides. Més encara quan es tracta d’anècdotes que contribueixen a l’insistent debat: per què no es va industrialitzar el País Valencià i sí que ho va fer Catalunya? Per què va fracassar la Renaixença? Ja ho veieu: nou de trinca. El que sí que és xocant, però, encara que Fuster la va explicar en una col·laboració en el Correo Catalán el 5 de setembre de 1963, és la tesi d’un viatger, Joan Francesc Peyron, provençal de nació, que diuen els sabuts que en 1780, a Ginebra, va publicar, de manera anònima, un llibre que conta el seu passeig per la Península Ibèrica durant els anys 1772 i 1773. La tesi de Peyron és sorprenent perquè trenca uns dels tòpics més arrelats a casa nostra: acusava els valencians de “lents”, en el sentit de mandrosos; i de sobris, en el sentit de moderats, agarrats, que no gastaven. Els barcelonins, en canvi, eren més dissipadors. I, això, és el que sorprén i Fuster es pregunta: “Quan els valencians ─gent alegre, de traca i paella, pantagruèlica per definició─ han pogut ser “acusats” de més sobris que els barcelonins ─fenicis, fanàtics del treball i de l’estalvi, escatimadors? Ja poden fiar-se vostés dels tòpics”. Però aquella era la mirada del viatger occità. A València, va poder apreciar la importància de la indústria del teixit de la seda. Una industria, però, que no podia fer el bot qualitatiu per l’abundància de festes, el temps dedicat a les pràctiques pietoses (la mandra) i la sobrietat del veïnat. Com que no gastaven no podien créixer. No us sona? “L’home és, ací, en general, tan sobri, de tan poc luxe, les seues diversions i els seus desigs són tan limitats, que durant molt de temps les manufactures mancaran a Espanya d’emulació”. Per a Peyron l’austeritat en les despeses era, en termes generals, una causa de la nostra mediocritat econòmica. Barcelona, diu, era tot el contrari: “Estic convençut que les parades i sobretot les tavernes contribueixen a fer el poble laboriós”. I continua: “Barcelona és l’única ciutat d’Espanya que té tavernes en els seus encontorns, on el poble fa cap en multitud els diumenges i els dies de festa; allí canta, allí balla, i algunes vegades fins i tot s’emborratxa. Però al dia següent es mostra més actiu en les botigues i els obradors”. L’argument és molt bo: després de la festa es treballa més. Ací a València passaven el rosari. Increïble, no? Levante, 29 de juliol de 2013