Viure el present

Si alguna organització política vol tenir èxit i connectar de nou amb el personal, s’hauria de plantejar oblidar el passat i proposar alguna cosa, aplicada a la política, com la que va propugnar Joan Brossa per acabar amb l’esperit nostàlgic i ploricó de la Renaixença i deixar pas al Modernisme. Fent una mica de trampa ens podria eixir alguna cosa així: “A èpoques noves, formes de política noves. El fonament de la política d’una generació ha de reposar sobre les coses bones de l’anterior, però si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si la pell de brau vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de formes noves de fer política, procediments que estiguen en consonància amb el medi que la volte, procurant influir sobre ell per millorar-lo...” Vull entendre les paraules d’acomiadament del líder andalús José Antonio Griñán en aquest mateix sentit i no en un simple canvi d’edat dels dirigents dels partits ─hi ha jove que és més antic que la picor o, si no, mireu bé la Carme Chacón─. No sé quins interessos últims hi ha darrere de les paraules de Griñán, però eren molt clares: “No pot ser que la societat canvie, que els reptes canvien, que els problemes siguen nous i que els dirigents d’un projecte social, polític i econòmic no siguen solidaris amb aquest canvi. Qualsevol ofici s’anquilosa i envelleix si no es produeix a temps la incorporació de saba nova capaç de recollir l’herència i avançar en la carrera”.  Griñán no ha deixat dubtes d’interpretació: “La Transició és ja passat”. I, no només passat, sinó que conté un relat que ja comença a donar agonia. Segons Marc Álvaro, en un llibre tempestuós i mordaç, Els Assassins de Franco, la transició espanyola va ser una gran impostura, elaborada a mitges entre franquistes i opositors, que va consistir a tallar amb el passat i a tergiversar-lo per tal de compondre un futur que els fóra favorable. Marc Álvaro assegura que la transició es va fer de manera contrària a la que s’ha contat durant trenta anys, “la faula de la transició”, i que s’ha fet sense reconciliació, sense que es diguera la veritat i sense justícia. Jo no sé si Marc Álvaro té part de raó o la té tota, el que sí que pense, però, és que els progressistes han d’avançar i canviar les coses. Fins ara, eren els conservadors els que no volien canviar res per a mantenir els seus privilegis. O és que ens hem de creure que els polítics són una “classe” o “casta” que només pensa en els seus propis interessos?

Levante, 1 de juliol de 2013