dilluns, 27 de gener de 2014

Mateu Lluís Vives





Mateu Lluís Vives, que vull llegir com mateu l’humanisme, és el pseudònim de l’autor del llibre Tragicomèdia a Secundària (Voliana edicions), que vol ser les Memòries d’un mestre cremat. Malgrat el tema que tracta, el llibre es llig en un parell de vesprades gràcies al to sarcàstic de l’autor, que desdramatitza situacions que haurien de fer plorar, i per la seua bona ploma, que dota l’obra d’una estructura capaç de mantenir la tensió narrativa en un amuntegament d’anècdotes que van des que era estudiant de magisteri fins a l’espera de la jubilació. L’esport preferit de l’autor en el llibre és caricaturitzar-se, en primera persona: “Els estudiants de Magisteri som els més rucs, els més pobres i els més ganduls. Tu en quin grup estàs?... En el meu cas havien encertat de ple: gairebé analfabet, havia estat sempre més pelat que una rata i, per acabar-ho d’adobar, era més gos que un pont.” Que paradoxalment contrasta amb el to molt més seriós del final: “ Mai no havia estat tan difícil com ara ser mestre, ser pare o fins i tot ser alumne i fill... nosaltres mateixos ens exigim més que mai. La mateixa societat, cínica, ens demana que arreglem el que ella mateixa desfà.” I és que el que més m’ha sobtat i agradat del llibre són les paradoxes: les afirmacions contradictòries fetes a pèl, sense haver-les passat pel sedàs del que s’anomena políticament correcte, cosa tan habitual quan es parla de l’ensenyament. Aquesta nuesa i cruesa ha sigut la millor manera que l’autor ha trobat per reflectir una realitat que, premeditament, vol ser mirada de manera subjectiva i narrada també amb un to contradictori: irònic, divertit, frívol, però, seriós, combatiu i crític. En aquest sentit el mot Tragicomèdia per al títol està molt ben trobat, perquè ens adverteix de la mirada que ha volgut donar l’autor a una llarga experiència professional. Una experiència que passa per treballar amb una comunitat educativa molt complexa: alumnes inadaptats, violents, indefensos, bons estudiants...; pares competents i incompetens; professors que fugen de l’aula per a aconseguir viure en una societat “sense classes”, refugiant-se en càrrecs directius i professors teòricament cremats, però que s’involucren en totes les batalles... Misèries i glòries d’un microcosmos que conformen l’espai on es desenvolupen tots els fets: una escola de primària i un institut de secundària, on podem veure els problemes comuns i globalitzats de l’educació. Un llibre per a reflexionar sense pontificar ni donar lliçons i que acaba amb el desig que la faena de mestre no siga com bufar en caldo gelat, sinó que ajude a millorar el món.
Levante, 27 de gener de 2014 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada