dilluns, 3 de febrer de 2014

La cinquena planta




Llegiu Baixauli. Encara que semble repetitiu, no ho és en absolut. Cada vegada, conforme va fent-se major, va estirant un poquet més la cordeta i refinant les coses que escriu. Millor dit: reescriu. Els mateixos fantasmes? Les mateixes dèries metafísiques? Realisme màgic? No. Res a veure. És Manolo Baixauli. En el moment en què situa l’acció en la Ribera del Xúquer, a recer del nostre riu, xafa terra o fang que és pitjor. O millor, segons com ho mires, perquè el fang dels camps d’arròs va fer d’Antoni Puchades un dels millors migcampistes del futbol. Guardava l’equilibri en el terreny de joc, com fa Baixauli en la seua literatura, que no cau on no ha de caure i s’aguanta, malgrat que juga en un terreny molt relliscós. Si volguérem simplificar, podríem recordar Juan Rulfo i el seu Pedro Páramo, que segur que ha llegit. Les aigües del Xúquer, però, el tonifiquen i el fan molt més saludable. Els seus fantasmes són de carn i ossos malgrat estar morts, perquè són de la Ribera. Poca broma! D’entrada hi ha un plantejament pragmàtic que l’autor et conta en la mateixa ficció: “Quan faig el càsting d’una novel·la, no tinc en compte si els personatges parteixen d’individus vius o morts”. I trobes absolutament normal que una persona de Riola construïsca un pont a París a base de cranis. Per què no? Tothom sap que els de Riola anaren a la Lluna primer que els americans. Amb Baixauli no lliges literatura, la vius. Jo mateix m’he trobat amb un Meditatòrium a vora riu, que és una construcció de l’etapa cranial del mateix personatge que va construir el pont a París (si llegiu la novel·la, ja sabreu de què parle). Algú diu que en la novel·la de Baixauli hi ha molta metafísica i molt d’interrogant filosòfic en el sentit d’agafar la vaca pels collons: “Què som? Ones dins d’una mar immensa dita temps”. Però no té raó. Baixauli té el cabet en la faena. I encara com! I agraeixes a una veu de la novel·la (la polifonia és espectacular) que et faça anar a l’ambulatori a veure si tenen el registre de totes les portes que has obert, les que t’han tancat, els besos que has rebut, ben classificadets en eròtics, diplomàtics i d’estima... I també els desitjos... Interrogants molts més sucosos que es pot fer una persona que ha passat per una de les experiències més humiliants que pots viure, que és deixar el cos en mans d’unes persones (els metges) que fan de tu el que volen. I encara és més humiliant quan n’ets conscient. No et pots moure i, ells, parlen de les seues coses: on aniran el cap de setmana, què menjaran per la nit i ... Després d’una experiència així, és molt reconfortant fer-se una bona cervesa i, millor encara, escriure una novel·la excel·lent.
Levante, 3 de febrer de 2014 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada