La Nau, el viatge en el temps

No vaig gairebé mai a València. Millor dit, només vaig a manifestar-me, a deixar constància que no estic d’acord amb cap de les malifetes que fan els que ens governen a casa nostra des de fa massa temps. A la meua edat s’està millor exiliadet al poble on puc passejar vora un riu que cal defensar cada dia contra les estupideses dels mateixos de sempre. Hi ha vegades, però, que no en puc fugir: la presentació del llibre d’un amic o una exposició d’un dels pocs personatges que ha lluitat sempre, a través del seu treball, de traure’ns de la grisalla provinciana en què ens havíem enfonsat en l’art plàstic valencià. Manolo Boix i uns pocs noms més ens vam traure de la pura congelació en què havia arribat l’academicisme més estantís i mediocre. Agafar el tren i anar a València per veure una exposició de Boix em commou, perquè no vull fer cas de les advertències d’un personatge de Contrapunt d’Aldous Huxley, que no vol que ens deixem impactar per l’art perquè no està adulterat amb totes les incongruències de la vida real: “És possible que siga massa veritable, pur, com aigua destil·lada”. Supose que voldrà dir que, malgrat la voluntat de realisme, els personatges que apareixen en les obres d’art no es recorden sobtadament de les factures que han de pagar o dels correus que han de contestar. Per això, em dic que m’anirà bé desconnectar un poc de la vida encara que haja de fer l’esforç d’acostar-me al cap i casal. I es converteix en tota una experiència entrar al Claustre de l’edifici de la Nau i topar-me amb les cinc escultures dels Borja: sant Francesc, el papa Calixt III, Cèsar Borja, Lucrècia i el papa Alexandre VI. De sobte, me’ls trobe com si els hagueren tret de la història perquè formen part de la vida quotidiana. Al mateix temps, però, em sent en una altra època, amb armadures, arnesos, cuirasses, corones, escuts d’armes i, sobretot, amb una Lucrècia que amb la seua mà dreta s’acarona el seu pit nu i, amb l’esquerra, els genitals rememorant la llegenda eròtica i sentimental que li han atribuït, mentre Sant Francesc sosté una Bíbia entre les mans. Després, entre ja en l’exposició i em trobe amb el protagonisme del color negre i l’estima de Boix per la literatura, la història, la mitologia, la filosofia..., però sense defugir la realitat que li ha tocat, ens ha tocat, viure. Com sempre, l’art que volia que m’allunyara dels problemes de cada dia, acaba acostant-me’n, perquè per molta metàfora i simbolisme, toque, encara que depurada i passada per la tècnica de l’artista, la dura terra...

Levante, 14 d'abril de 2014