Un país sense política

Sempre he sintit a parlar de la mediocritat de la burgesia valenciana, no només com a classe dominant, sinó també com a classe dirigent, per això els intel·lectuals de la transició (per posar-ho en plural) es van veure en la necessitat de buscar un nou subjecte històric que pensara en termes de país. D’ací la famosa frase: “el País valencià serà d’esquerres o no serà”. I la veritat és que si s’ha fet o intentat alguna cosa, encara que tímida, per vertebrar el país (una incipient escola valenciana, infraestructures culturals, ràdio i televisió... i poc en l’economia, com l’intent de crear una banca valenciana o el Corredor mediterrani...) ha sigut de la mà d’una esquerra amb una certa sensibilitat autonomista. La dreta, sense pensar en el país, ni en les conseqüències que s’hi podien provocar, només ha sabut fer una política obstruccionista, demagògica i populista: el fantasma del catalanisme era un bon graner que els donà un bon grapat de vots per instal·lar-se en les institucions. Recordeu el pacte del pollastre? La classe dirigent, els empresaris, si no van ser còmplices de l’anticatalanisme, van callar, malgrat que ja tenien els catalans com a màxims clients i proveïdors. Aconseguiren les institucions, però per fer què? Quantes vegades s’oposaren des de Madrid i ací al Corredor mediterrani? No ho recordeu?  I tot el que han fet són bufes de pato, que van caient una a una com a conseqüència de la crisi, perquè no tenien cap fonament sòlit. Tot pur espectacle. I ens hem quedat sense un sistema financer, sense infraestructures sòlides... i, fins i tot, que Déu no ho vulga, ens podem quedar sense el València CF.

Ara, tenim un president, pobret, que instal·lat en una dura crisi i sense un duro, ha heretat també totes les calamitats d’una època de dilapidació i corrupció. Com que no sap fer altra cosa, fa de liquidador al servei de Madrid.  En aquestes alçades de la vida, hauria de saber de memòria allò que li recorden els empresaris: la política que no fem els valencians, la faran contra el valencians. I els empresaris tenen més raó que un sant: la política amb majúscula són els pressupostos de l’estat i, en això, no toquem bola. Ressuscitar el fantasma “català” és ridícul, perquè és tornar a una ideologia podrida. N’hauria de construir una altra que fóra més saludable o, com a mínim, que defensara els nostres interessos. No fa falta que siga independentista, ni federalista, però, com a mínim, hauria de ser un poc autonomista. Que aprenga de Rodríguez Ibarra, tan espanyol ell, o del Fraga president de Galícia, o de Bono..., si tanta por té als catalans... Que deixe, però, d’ofrenar, que ja no ens queda res...

Levante, 14 de juliol de 2014