dilluns, 24 de novembre de 2014

Pimentó torrat





Una vegada, molt jove, passejava amb un conegut mallorquí pel passeig des Born un matí de tardor. Com que eren les deu del matí, comencí a tenir gana i no sabia com insinuar al meu company que hauríem de buscar un lloc per a pegar un mosset. Ja sabeu: un bon entrepà de truita de creïlles, un pimentonet en salmorra, unes olives xafades, un poquet de cacau i tramussos, una cervesa, un café i veurem si falta alguna cosa... Com que el paio només feia que caminar sense parar de xarrar i no deia res del mosset, vaig aprofitar un petit silenci per amollar: “Res no m’agrada / com enramar-me d’oli cru/ el pimentó torrat, tallat en tires”. Com que aquell mallorquí era erudit, em pensava que m’eixiria preguntant-me o afirmant si el poema era d’Estellés. No era, però, tan fava com jo em pensava i digué: “Tens gana, veritat?” Vols que berenem un poquet? Quan va dir de berenar em vaig espantar un poc, perquè em pensava que ho volia ajornar fins a la tarda. De seguida, però, vaig recordar que a Mallorca berenen en compte d’esmorzar.  Al meu país, a la Ribera del Xúquer, esmorzem i els pimentons en salmorra són cigales, li vaig dir. I, per demostrar-me que era una persona que coneixia el país, digué alçant la mà com si tinguera un pimentó: “me’l mire en l’aire/ de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme./Cloc els ulls i me’l fot.”

Dic açò, perquè encara no hem pogut saber què van assaborir, fa una vintena de dies, els presidents, Rajoy i Fabra en l’aeroport, mentre esperaven l’avió del president carpetovetònic, però segur  que no agafaren en un pessic del dit gros i el dit índex  un tros de pimentó ni torrat ni en salmorra. Ni l’agafaren ni l’enlairaren, ni àvidament, ni eucarísticament. No van esmorzar com Déu mana. Només un cafenet i un aperitiu de no res. I se’ls nota. I tant com se’ls nota. El president Lerma diuen que es menjava un ascètic entrapà de tonyina que es portava de casa. De Zaplana no tinc ni idea, però segur que deuria menjar-se alguna ximpleria posmoderna. De Camps no vull ni pensar-ho, perquè sempre li ha faltat un escalonet. Rus, però, deu ser com m’ho imagine: suca molt de pa, com fan els pobres. I ja veieu el resultat: té superàvit i tindrà televisió. Esperem que, a més, de les falles, dels bous i dels alcaldes, no s’oblide, com han fet tots, de la gent de l’escriptura. Què li sembla un espai per als escriptors valencians? O per als cantants... No estaria malament, veritat? Segur que el convidaríem a esmorzar.

Levante, 24 de desembre de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada