No és això...

Després d’una derrota que no va mai voler admetre, però que la va definir amb la seua famosa “hòstia”, i d’imposar-se un silenci que ha qualificat de respectuós, oportú i intel·ligent, Rita Barberà torna a comparèixer públicament. Ha comparegut per repetir les paraules que va dir Ortega y Gasset quan no li agradava el camí que prenia la República: “No és això, no és això”. Rita i tots els dirigents del seu partit no volen reconéixer la nova derrota i abracen Ortega i la unitat de la pàtria per no perdre el negoci. Ara, demanen diàleg després de fer tots els despropòsits que han desestabilitzat el país i totes les institucions. Repetisc: totes. Els vots dels ciutadans els han dit que no són imprescindibles per formar govern, que no els volen. El panorama no és complicat, és molt senzill: el PP no pot governar sense el PSOE, mentre que el PSOE pot governar amb el PP i sense el PP. Qui ha guanyat les eleccions? Com que els del PP ho saben, ressusciten el fantasma d’Ortega. No els queda més remei que implorar un gran partit     –ells lligen coalició− que s’interprete com un instrument portador de la unitat nacional. I, masoquistes i sense faena, lligen el filòsof perspectivista: front a particularismes de tota mena, urgeix suscitar una gran coalició, perquè, si no és així, Espanya viurà “en continu perill i a la mercè que qualsevol banda d’aventurers l’acovardisca i impose el seu capritx”. I que entendria Ortega per aquesta gran coalició? Molt fàcil, llegim-lo: “la unitat del nostre destí i del nostre pervenir”. Segur que Rita també està d’acord amb Ortega quan aquest parlava del problema català: no es pot resoldre, per tant cal conviure-hi. Potser, per això, es queixa que el PSOE haja cedit dos senadors als catalans: un valencià i un mallorquí. Cosa que aprofità Agramunt, que supose que li faria de teloner, per invocar els Països Catalans.

Esperem que Pedro Sanchez no caiga en el parany que li han posat els populars i els seus companys d’Andalusia, Extremadura i..., que han abandonat els principis dels socialisme per a jugar a Ortega, però que en realitat practiquen el més radical nacionalisme andalús, extremeny i... Ja ho sabeu: la pàtria és la butxaca. Si cau en el parany, li haurem de tornar a cantar el “no és això”, però el de Lluis Llach: “No era això, companys, no era això, pel que vam plorar tants anhels...”.

Levante, 25 de gener de 2016