dilluns, 1 de febrer de 2016

Blasco Ibáñez




Sembla que les nostres institucions preparen una llarga llista d’actes per commemorar, l’any que ve, els 150 anys del naixement de Blasco Ibáñez, que va ser un personatge excepcional en les facetes d’escriptor i d’home d’acció. Un valencià republicà que començà a escriure en català en els seus primers contes sota el mestratge de Constantí Llombart  −el representant de l’ala progressista de la Renaixença−, però que, en veure la identificació de la Renaixença amb Llorente, es va distanciar i, per no ser regionalista, es va convertir al provincialisme com a polític i, sobretot, com a escriptor. No va ser ben acollit, però, per la colla metafísica de la generació del 98, i els novel·listes espanyols tampoc no li van reconéixer els mèrits, sinó que li tingueren un àcid sentiment d’animadversió. No li va servir de res compartir en la pràctica allò que digué Pérez Galdós a Narcís Oller, un escriptor d’ací que es va mantenir fidel al seu idioma. “Era tontísimo escribir en catalán” li deia Pérez Galdós. Traduïsc: “Ja es curaran vostés de la mania del catalanisme i de la renaixença. I si és necessari, per motius que no comprenc, que el català visca com a llengua literària, deixe vosté els poetes que se n’encarreguen. La novel·la s’ha d’escriure en el llenguatge que puga ser entés pel major nombre de gent. Els poetes que escriguen per a ells mateixos, deixe’ls vosté amb la seua mania i vinga amb nosaltres, el rebrem en el recinte del nostre Diccionari amb els braços oberts”. Narcís Oller li va contestar com calia: “No, amic Galdós, no és exclusivisme, ni provincianisme, ni separatisme... Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copie costums i paisatges catalans i catalans són els individus que retrate, en català els escolte fer coses cada dia, a totes hores, com vosté sap que parlem ací.” Oller trobava fals i ridícul fer dialogar en altra llengua els seus personatges. Feia novel·la naturalista, com volia també fer-la Blasco Ibañez. El novel·lista valencià, però, es va conformar a fer dir, de tant en tant, “recordons” als seus personatges. Una paraula que només les beates han gastat en aquesta terra. Tan valent com era, no en va tenir prou per fer-los dir “recollons”, com tocava en una novel·la realista. No, no serà mai considerat un autor de la primera fila de la literatura espanyola. No sabem com se’l consideraria ací, en la literatura catalana, si haguera escrit en català, que era la llegua apropiada per fer La Barraca, Arroz y Tartana...

Levante, 1 de febrer de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada