dilluns, 2 de maig de 2016

El carrer






No fa falta ser un prestigiós pedagog com Francesco Tonucci per a adonar-se que, quan tancaren els carrers per als xiquets, alguna de grossa anava a ocórrer en la seua formació. La més important és que els xiquets ja no juguen sols en les places, ni saben de les aventures de nadar en les séquies i en els rius. I, sobretot, pateixen, com explica Tonucci, el cost físic i psíquic que té per a un xiquet el  fet de no poder eixir de casa sense la companyia d’un adult. Ja no poden jugar sols. I es perden una de les coses més importants per créixer com Déu mana, perquè: “jugant és on es posen els fonaments en què es construeix la vida”. És en el joc on s’adquireixen competències, habilitats i relacions socials. Encara com nosaltres som d’una generació que va arribar a temps de jugar no sols al carrer, sinó que vam poder recórrer tot el terme amb plena llibertat, després d’eixir d’escola en el berenar en la mà i durant les llargues vacances de xiquet.

Sí, nosaltres vam poder beure en les aigües del Xúquer i en les seues séquies i, sobretot, ens vam poder fer rais amb troncs que lligàvem com podíem per explorar un riu que encara era de debò: aigües netes i cristal·lines que viatjava entre canyars i arbres. Érem un poc salvatges, però anàvem al cine o, simplement, havíem llegit Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain i volíem imitar les aventures de Huck que s’escapava amb un rai per retrobar-se amb el seu amic, el negre Jim, que buscava la llibertat. Empreníem la fugida perillosa navegant cap a Cullera com si navegàrem pel Mississipí. 


Per això, com a primera generació de fills de llauradors i jornalers que vam estudiar, quan arribàrem a València, comprovàrem que els nostres companys de ciutat respiraven ja una coentor tan ingènua que ens obligà a ensenyar-los-ho tot. Els ensenyàrem que al poble hi havia un paio que li deien Joan Fuster, que, a més d’escriure sobre les coses que s’aprenien en el carrer, havia escrit un llibre, Nosaltres els valencians, que els trencava tots els esquemes. No, nosaltres no anàvem als bars a preguntar on són els Països Catalans, com el fava que encara pregunta. No érem “aldeanos” com diuen els de Ciutadans que no saben res. Nosaltres sabíem fer de tot i ho vam haver de fer: treballar en el camp i en l’obra, fer de polítics, d’historiadors, de professors, de novel·listes, d’editors, de cantants, de periodistes... L’única cosa que encara ens quedava per fer, ja l’hem feta. Era ajudar a tirar, de manera democràtica, a tots els podrits de les nostres institucions. No som com aquesta nova caverna que, com no han jugat al carrer, no poden eixir sols de casa, perquè no en tenen ni idea, de res. No saben ni tan sols quins són els seus orígens ni la seua identitat. Que vagen a escola, però que hi vagen a peu, perquè arribaran més desperts com diu Tonnucci.

Levante, 2 de maig de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada