dilluns, 30 de maig de 2016

Ensenyar el cul



Tenir el vici d’escriure t’obliga, de tant en tant, a fer una mena de vida social en què, inevitablement, et converteixes en protagonista, en el centre d’atenció de totes les mirades, de totes  les intervencions i de totes les preguntes. És normal: el motiu de la reunió ets tu o la teua obra. No sé qui va dir que: “qui escriu ensenya el cul i qui canta ho ensenya tot”. I, qui va dir això, tenia més raó que un sant. Encara com, quan escrius, ho fas tot sol a casa, tranquil·lament i sense que ningú no escodrinye la teua angoixa davant un paper en blanc.

Ara bé, si et conviden a les Escoles Carrasquer de Sueca per a parlar de tu i dels teus llibres, et sents tan nu com es deuen sentir els cantants davant el públic. Sobretot, quan comproves que els alumnes i els professors s’ho han pencat de valent i tu vols estar a l’alçada. Els menuts tenen molta imaginació i et fan unes preguntes tan desconcertants que moltes vegades no saps per on eixir. Són preguntes que no t’has preparat, però que unes cares curioses i impacients et demanen una resposta immediata. Una resposta que creus ha de ser original o, com a mínim, atractiva. Per un moment, et trobes descol·locat, vulnerable. Respons tan sincerament com pots, però, encara no has acabat de contestar, i ja veus més braços alçats que esperen el seu torn.

Quin és el primer llibre que vas llegir? Una pregunta fàcil que es complica quan recordes que va ser Niebla, de Miguel de Unamuno, que ell deia que no era una novel·la, sinó una “nivola”. El llibre  és un rotllo, que no podia contar als xiquets, sobre un paio que es rebel·la contra la seua no existència. No recorde ara quina mena de professor, dement o degenerat, em va fer llegir allò en una edat tan tendra. Vaig aprofitar la pregunta per explicar-los que jo, quan era menut, llegia molts còmics i, com no teníem un duro, ens els canviàvem entre els amics i, una vegada a la setmana, en el mercat que fan els divendres a Sueca.  Els canviàvem en una parada que hi havia a la porta del Teatre Serrano, que ara és un supermercat. Els xiquets no acabaven d’entendre com ens canviàvem les historietes aquelles de segona mà: El Capitan Trueno, El Jabato, Hazañas bélicas... No teníem massa manies.  Quants llibres tenies a casa de xicotet? Quants en tenia? Ni un. Els vaig explicar que a casa teníem només aixades, corbelles, llegons... I, com que veia que em posava massa nostàlgic, el preguntí si volien que els llegira un conte. Em van dir, de seguida, que sí. Abans, però, els vaig explicar que nosaltres vam tenir la sort de poder escoltar moltes rondalles als nostres majors. I els vaig llegir una molt bona versió d’El lleó del Benicadell de Víctor Gómez.  

Levante, 30 de maig de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada