dilluns, 30 de gener de 2017

No feu cas de la dreta





Llig que la Junta Qualificadora de Coneixements del València tornarà a homologar de forma automàtica els títols de valencià que expedeix amb els emesos per la Junta Permanent del Català de la Generalitat de Catalunya i els de la Junta Avaluadora del català del Govern Balear. Una homologació que ja va fer, molt tard, Joan Romero, quan era Conseller, a finals de la darrera legislatura socialista, quan presagiava la derrota electoral i l’arribada, per primera vegada, del PP al Govern de la Generalitat. Dos anys li ha costat al nostre nou Govern recuperar una normalitat que va durar una rosada. No sé què passa en aquest país que, per a ser de dreta, és com si fóra obligat ser ignorant i, o, malvat en el tema de llengua. Com si tingueren una tendència innata per impedir qualsevol avanç en la normalització lingüística. Els nous, els de Ciutadans, els que deien que venien a reformar-ho tot, van  pel mateix camí: el de la caverna. Quan tindrem una dreta “rica, culta, desvetllada i feliç”? 


Tot això, l’assumpte dels títols, arriba en un moment en què hi ha un fum de valencians impartint classes a Catalunya i a les Illes. En conec un bon grapat, sobretot, de professors de valencià, encara que  també hi ha de totes assignatures. Són joves que no han trobat treball ací i que han hagut de desplaçar-se a Catalunya i a les Illes amb la sort de no haver de canviar de llengua i que han vist convalidats de manera natural els seus títols de valencià.  Per això, no entenc −ho veig trist− que, des de les “nostres files”, i vull pensar que amb bona voluntat, hi haja uns quants senyors que insisteixen en marcar distàncies i profunditzar en les diferències. No té sentit abandonar la teua varietat dialectal per a fer-se llegir per tots. No ho han fet, per exemple, ni Ferran Torrent ni Manolo Baixauli.  Però tampoc no té trellat remarcar, buscar, les diferències partint del col·loquial. De quin col·loquial? ¿Del de Sueca que diem “la corbella i el martell” o del de Cullera, que diuen “la falç i el martell”? Quin demostratiu? ¿El de la Marina “aquí”? ¿O el de la Ribera “ací”? A més, existeixen els registres. A mi no se m’ocorre dir “nosaltres” quan em faig un gintònic amb els amics. Com tampoc dic “mosatros" quan escric. Les editorials i les institucions tenen dret a tenir un llibre d’estil propi, però no en tenen, de dret, per imposar-lo. En el món en què vivim, i si volem que la nostra llengua siga rendible de normalitzar, hem de conviure amb tots els dialectes. No podem doblar totes les pel·lícules, llibres, obres de teatre... a totes les varietats geogràfiques. Amb la traducció dels  Assaigs de Montaigne de Vicent Alonso −per posar un exemple−, n’hi ha prou per a tots i no cal una altra versió per als dialectes orientals. Millor que ens repartim la faena i no ens esforcem a buscar on ens podem diferenciar. Això sí, respectant totes les varietats. Respectant-nos.

Levante,30 de gener de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada