dilluns, 21 de gener de 2019

Filferros a Europa






Un dia us vaig explicar que Mirmanda, ara, és una revista, però que fa molt de temps era una ciutat més antiga que Barcelona situada al Rosselló, a la Catalunya no espanyola, a l’estat francés. Era un indret de fades que segurament va ser destruït per un tsunami de la mar que només ens deixà unes restes de monuments megalítics i penya-segats d’argila roja que deurien ser les xemeneies de les fades. Jacint Verdaguer en el seu poema èpic Canigó ens en donà notícia: “Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat, forts gegants l’han aixecada, que de pedra amb glavi tosch quant los veyan dintre’l bosch, fins los roures tremolaven”.

Ara, però, Mirmanda és un grup de pensament i una revista de cultura dirigida per Òscar Jané i Èric Forcada, escrita majoritàriament en català que s’ocupa de temes de filosofia, història, socials, art, ... fent de temes locals un element d’estudi universal. Com que el meu amic Vicent Olmos és membre del consell assessor de la revista, m’ha fet arribar el número 12, D’Argelers a Calais i Brussel·les Els no-llocs de l’exili. La república catalana, que compta amb interessants articles que són d’una actualitat extrema, com un poema de Joan Brossa: “Subratlla la raó qui no la té/ la pols ressona damunt l’estructura,/ i mar i terra mostren la juntura/ girada per la sang i pel diner.”

I veiem l’arribada massiva de persones fugint de la guerra i de la misèria i la forma com els acull Europa. I recordem Argelers, 1939, com a símbol de despropòsits: el de la mateixa guerra, el del drama de l’exili i la fugida, però, sobretot, la negació de la dimensió del succés: un allau humana de dimensions desconegudes... Un allau de persones en un indret en què només hi havia l’arena nua.  com dibuixà Josep Sangenís, un testimoni: “Sense res, Sense cap arbre, sense cap pedra. Absolutament res. Res. Amb les mans feies un forat a la sorra i et tapaves amb una manta... Als matins hi havia gent que s’havia mort.” Ara, però, no hi ha un Argelers, sinó que n’hi ha molts, diversos i repartits a les portes filferrades d’Europa −molt encertat el filferro que il·lustra la coberta de la revista−, una Europa que veiem com cada dia nega el que és una evidència. I llegim articles que ens aporten conceptes de molta actualitat: “Els no-llocs de l’exili, Tanapolítica a les fronteres, Les fronteres com a llocs de no-dret... I  veient com els pobles que es converteixen en matalassos dels “indesitjats” et preguntes el significat de la paraula democràcia que et porta al segon tema del dossier: Els “europeus catalans” que han xocat i xoquen en una Europa poruga, plena d’inseguretats, que no és la que van volen bastir el 1957, ni el 1992. El número 12 de Mirmanda també compta amb la mirada en blanc i negre de Francesc Guillamet que aporta unes excel·lents fotografies que donen detalls fonamentals que diuen moltes coses. 

Levante, 22 de gener de 2019

Cap comentari:

Publica un comentari