dilluns, 14 de gener de 2019

Qui és Valls?





Un problema és l’extrema dreta, però també ho és la seua influència en els partits “democràtics” o, millor dit, en els partits del sistema. A França, per exemple, diuen que es va fer el famós cordó sanitari contra el partit de Le Pen, però  va ser un “socialista”, Manuel Valls —quan era ministre de l’interior— qui va protagonitzar una acalorada polèmica sobre els gitanos. Sembla que va dir: “La majoria deuen ser portats fins a la frontera”. Segons la premsa espanyola, en una entrevista concedida a l’emissora de ràdio France Inter, Valls associà la minoria gitana amb “la mendicitat i la delinqüència”, i afirmà que “la única solució són els desmantellaments de campaments i les expulsions. Així justificava el que va ocórrer a Lille on la policia va destruir, a petició de l’alcaldessa socialista, Martine Aubry, un assentament que allotjava a un miler de persones, la major part dones i xiquets. Encara hi ha qui es pregunta el perquè de l’aparició de populismes com ara VOX a Andalusia. La resposta és evident: els populismes apareixen quan la socialdemocràcia no té alternatives diferents a la dreta als problemes reals dels ciutadans. Valls, després, va ser primer ministre i va ser membre del Partit Socialista Francés fins el 2017, quan va perdre les eleccions primàries socialistes i donà suport a Emmanuel Macron. És a dir, deixà de ser socialista després de fracassar en la política francesa. No el volen allí i Ciutadans el fitxa. Però,  per a fer què?

Per a fer-lo candidat a l’alcaldia de Barcelona i perquè mostre enuig pel discurs que va fer el guanyador del Premi Josep Pla, Marc Artigau, en el lliurament del guardó literari que s’atorgava junt al Nadal. El pecat d’Artigau va consistir en tenir sentiments i expressar-los: “Sent tristesa i ràbia de viure en un país on hi ha presos polítics i on el govern legítim de la Generalitat està exiliat.” Valls expressà la seua molèstia. Traduïsc: “Aquesta nit he sentit tristesa, ràbia i vergonya després d’aquest discurs i aquesta demagògia... pobre Josep Pla... I Prou!”. Fins ací cap de problema  perquè també es tracta de sentiments expressats. El problema està quan Valls es va dirigir a la delegada del Govern, Teresa Cunillera, i li amollà: “Com permets això?”. I, quan vaig sentir això—que contaren en “Ràdio Pirenàica”—, és quan jo em vaig enfadar i per això, ací, expresse també els meus sentiments i la meua opinió. Vaig pensar que no fa falta pactar amb l’extrema dreta perquè s’imposen els seus pensaments. I vaig recordar Noam Chomsky: “Si no creiem en la llibertat d’expressió per a aquells que menyspreem, no hi creiem en absolut”. M’agradà la resposta irònica que va fer Marc Artigau a una pregunta que li feren sobre els fets: “No sé qui és Valls. És un fitxatge del PSG (Paris Saint Germain)?.

Levante, 14 de gener de 2019  





1 comentari:

  1. Sabia del vergonyós "numeret" de Valls per la crònica d'Antoni Bassas. Pot ser el cava li va sentar mal, no hi que ser malpensats, una mala nit la té qualsevol...

    ResponSuprimeix