dilluns, 4 de febrer de 2019

De bales i de presos




  

Ara resulta que, en aquesta pell de brau, la gran defensa de la “democràcia” consisteix a negar el dret a decidir als catalans, a blindar les coses “intocables” i a exigir que es vote a la Venezuela de Maduro, oblidant-se de tots els altres països “amics”, o “no tan amics”, que no són democràtics i a alguns dels quals proveïm de joguets que maten. No cal dir noms. Sí que està per terra la política quan s’imposa el relat dels tres bessons encarregats de custodiar les essències de la pàtria. Em fa riure que tots els que em parlen a favor de no tocar  ni una coma de la sagrada Constitució són −o han sigut− els més feixistes de la terreta. Els més majors dels nous demòcrates que conec sempre m’han dit que no la van votar.  I, així, els franquistes, o exfranquistes, són els grans defensors d’una democràcia que no volen “extrema” com la dreta que representen. Una dreta dirigida, diuen, pel senyor José Maria Aznar, el de l’extrema credibilitat −que no ha dit, ni diu, mai mentides.

Els del “socialisme és llibertat” segueixen el camí que els tres bessons carpetovetònics marquen sense qüestionar-lo, només suavitzant-lo amb un poquet de vaselina. I se’n va a Santo Domingo a clausurar un congrés de la internacional socialista a dir: “Som socialistes perquè defensem la llibertat. Qui respon amb  bales i presos a les ànsies de llibertat i democràcia no és un socialista, és un tirà” −frase en què cal estar d’acord sense pensar-s’ho, però aplicada a tots els llocs, fins i tot a Catalunya. Però no sabem (perquè no ha transcendit) si la prestigiosa Internacional ha dit alguna cosa sobre que els més rics del món acaparen cada vegada més part de la riquesa generada. Una tendència que no ha parat d’ampliar-se des de l’inici de la crisi econòmica. Si no s’han assabentat encara que es paren a llegir el llibre de Joan Romero i Antonio AriñoLa secesión de los ricos” on s’analitzen les desigualtats socials i les seues conseqüències. S’hi explica com els rics han desconnectat de la resta de la societat i com es tracta d’una estratègia molt deliberada... Un tema més apropiat per a la Internacional socialista que no els que els imposa la dreta extrema.

Per a reblar el clau, faltaven les declaracions d’Alfonso Guerra, un pobre home que sembla que no té ningú que l’estime i li diga: “Calla i no parles, que sembla que et falta un regonet i fas el ridícul”.  Sobretot quan diu coses com: “Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en una l’economia no va caure i en l’altra ha caigut”. I això que porta ulleres!. La frase no cal ni comentar-la, perquè no té trellat. Encara com, ací, el nostre Ximo Puig marca un poc la diferència i no diu  bajanades com aquesta.

Levante, 4 de febrer 2019


Cap comentari:

Publica un comentari