divendres, 12 de febrer del 2010

Espiral


No sé quina mena d’encanteri tenen els llibres de Manolo Baixauli que, quan els llig, em converteixen en un personatge més de les seues històries. Ja vaig contar que quan estava acabant de llegir les últimes paraules de L’home manuscrit, vaig alçar els ulls del llibre i em vaig trobar amb la cara amable de l’autor amb qui vaig tindre el privilegi de conversar sobre la seua novel·la. Una cosa semblant m’ha passat amb Espiral, un volum de petits relats que va ser el primer llibre que va publicar i que ara presenta reescrit. Em pose a llegir un dels contes i comence a “caminar pels racons ocults d’un bosc, a mig matí, meditant sobre la grisor de la meua existència. De sobte trobe una cabanya bastida amb troncs de pins. N’òbric la porta. Lligada a un pilar gruixut, hi ha una jove bellíssima, mig nua, amb un drap que li tapa la boca...” I, en aquest just moment, quan més endinsat estic en la història, em sona el mòbil... Qui trenca la pau de la meua lectura és el mateix autor del llibre que estic llegint. Evidentment, no l’agafe i continue: “Què fas ací, filla?”, dic a la jove mentre desfaig la mordassa”. Però ja no em puc concentrar i ja m’ho veig tot amb més distància, com si es tractara d’un conte qualsevol. Deixe la lectura per a un altre moment i li telefone: “Manolo, què passa? Ara mateix estava llegint la teua nova versió d’Espiral”. “Què dius?”, em contesta, “si ha guanyat un premi i l’acaben de publicar.” I m’adone que, com en l’epíleg de la nova versió, estic parlant amb el Manolo d’ara fa més de deu anys. I sense voler, sent en el telèfon que el Manolo d’ara li diu: “ No escric igual que tu, he canviat prou. De fet, continue escrivint contes curts, com els teus, però m’ixen diferents. El que vull dir és que encara m’identifique amb Espiral, malgrat el temps. L’estil, però, calia depurar-lo”. I com que no estic per a coses d’aquestes en la pura realitat, penge el telèfon per a acabar la conversa i continuar amb la lectura: “Em té captiva un pastor, diu ella. Cada vespre em du beguda i menjar. I tot seguit..., la jove plora desconsolada. Fins que s’esgota i s’adorm...”
(LEVANTE-EMV 8 febrer 2010)

3 comentaris:

  1. Enhorabona cosí per el teu Bloc. A partir d'ara el seguiré.

    ResponElimina
  2. Redéu!!! a este pas, els Buses acabareu conquerint Intenet!

    ResponElimina
  3. jajajaja, Tibu, tu també pareixes de la familia, t'has criat a 4 metros de nosatros.

    ResponElimina