dilluns, 11 d’octubre de 2010

Els dimonis que dicten



No recorde pràcticament res de la novel·la Conversación en la Catedral de Mario Vargas Llosa, però sé que me la vaig llegir pràcticament d’una tirada i que em va impressionar. Em va passar, com a lector, el mateix que Vargas Llosa explicava al pròleg de les seues Obres Completes: “Des dels ja llunyans temps en què, sense saber gaire bé què feia, vaig escriure els meus primers relats, crec no haver-me apartat ni un mil·límetre d'aquesta ambició: explicar històries que, sense ser-ho, semblessin una representació de la vida i tinguessin els lectors —com tenien els oients de la caverna i la foguera els fundadors d’aquesta antiga estirp—, anhelants, àvids, per saber què, què va passar després”. Intentant recordar aquella lectura, he buscat per les prestatgeries de casa Conversación en la Catedral i no he pogut estar-me de traduir-ne el començament per comprovar com sona: “Des de la porta de “La Crònica” Santiago mira l’avinguda Tacna, sense amor: automòbils, edificis desiguals i descolorits, esquelets d’avisos lluminosos surant en la boirina, el migdia gris. ¿En quin moment s’havia fotut el Perú?”. Segons Julio Ortega aquesta visió deriva, entre altres, d’Octavio Paz i de la seua noció agonista que som fills d’una “violació” històrica i existencial. Sembla que tot això ve del maleït tòpic que els escriptors feliços no escriuen bones novel·les i no sé quantes coses més. Però el que sí que em convenç de les reflexions d’Ortega és quan afirma que una vegada i una altra molts dels lectors de l’escriptor peruà, que vol ser espanyol, hem lamentat les seues idees polítiques. Això ho diu, perquè considera, i en això potser té raó, que la seua obra està a l’esquerra de la seua política: “es va passar a l’altra banda de la seua obra per poder tolerar els dimonis que la dicten”. I nosaltres estarem molt agraïts al dimoni que li dictà Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, però no podrem entendre l’home que es capaç de subscriure el “Manifiesto por la lengua común” que tan ostensiblement ataca els desvalguts en nom dels poderosos. Nosaltres estimarem per sempre el dimoni que va tindre la sensibilitat de dictar-li la denúncia de les situacions d’abús i d’imposicions en La ciudad y los perros.


Levante 10 del 10 del 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada