dimarts, 19 d’octubre de 2010

La generació precària

L’altre dia no sé qui comentava que la nostra generació havia tingut la sort de viure millor que la dels nostres pares, però que els nostres fills ho passaran malament. I més encara perquè els hem criat entre coto-en-pèl i no hem sabut dir-los la paraula no. L’anècdota em ve al cap perquè navegant per la xarxa trobe comentaris sobre La generación precaria, un llibre de Marta García que intenta descriure els problemes de la joventut actual evitant fugir dels tòpics que retraten els joves com a consumistes, festers i despreocupats. Als nostres joves els agrada la festa i s’ho passen bé —a qui no?—, però també n’hi ha molts que s’han preocupat per obtenir una molt bona formació, però s’han de conformar a malviure amb treballs temporals i precaris i renunciar a tenir casa pròpia. I cal moure’s, no hi ha prou amb protestar amb quatre googles: cal eixir al carrer per fer soroll. Marta García explica les diferents iniciatives que els joves estan portant a terme a Europa, com ara quan van aconseguir parar a França el 2005 la Llei de contractació laboral...

Deixe la Xarxa i em concentre en la lectura del diari d’avui: “Els estudiants dels instituts se sumen a la protesta social a França”. Això de França sí que és una vaga! Alguns estudiants expliquen amb molt de trellat per què s’adhereixen a la protesta contra la reforma de la jubilació: “Quan més tard es jubilen, menys esperança de treball tindrem... També lluite pels drets dels nostres pares”. La contestació més bona de per què els estudiants se sumen a la protesta la dóna un altre jove: “Estem ací perquè no volem viure pitjor que els nostres pares”. Una resposta que no agrada a un nostàlgic del maig del 68 que passava per allí i que diu: “Jo no volia viure com mon pare, volia acabar amb el món de mon pare. Ells, sembla que no”. Pitjor, però, actua l’esquerra oficial, que no sap per on va. Què fan els socialistes francesos i espanyols? No actuen coordinats ni estan d’acord en les possibles solucions. Ací, que manen, fan els retalls; allà, que són a l’oposició, s’hi oposen. On és l’alternativa global de l’esquerra a la crisi?

(Levante 15 del 10 de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada