dijous, 28 d’abril de 2011

La matraca



Crec recordar que l’altre dia el Sant Pare es queixava que els cristians no vivien autènticament la religió. Té tota la raó del món aquest representant de Déu en la terra, perquè la Setmana Santa que representa el desenllaç, el moment culminant del nou testament, sembla que s’ha quedat com un ritual que té més a veure amb el folklore, amb les ganes de festa i de disfressar-se del personal que amb l’autèntica fe. No pretenc fer cap tesi doctoral ni cap tractat de sociologia, però la gent que conec que es col·loca una vesta i participa de les processons de Setmana Santa, són els mateixos que els agrada exhibir-se i desfilar vestits de fallers. Fins i tot, dubte que sàpien quin passatge del Nou Testament és el que representen les imatges de l’anda que suporten sobre els seus muscles. Res a veure amb la devoció en què Llorente va escriure: “Quant bé resplandien en andes llustroses/ la Verge divina o el Sant titular”. Aquests que us dic només que volen passejar-se pels carrers repartint caramels. Trobe molt més sa i menys hipòcrita això que fan molts joves: es boten la Setmana Santa i van directament a la Pasqua. Passen, sense saber-ho, dels dies de Passió. El dimecres passat, encara no havien acabat les classes i ja estaven tots en els supermercats comprant beguda i queviures per desaparéixer de casa i passar uns dies amb els amics en un apartament de la mar o de la muntanya. Potser el nom de les “andes” només els sone a través de l’explicació d’un professor sobre els versos d’Ausiàs March: “A tal delit los pechs no troben anda”.

Res a veure amb el silenci obligatori que havíem de passar nosaltres en la nostra joventut. Només la música clàssica a les ràdios i el so de les matraques en els carrers trencava aquell silenci obligat. Recorde encara com em sentia quan feia sonar aquell instrument de percussió que produïa un soroll sec i repetit. Tampoc no era fe: era por. La por que tenia clavada al cos, perquè sí que sabia que representava tota aquella història i que el so que feien aquelles fustes substituïa el so de les campanes Dijous i Divendres Sant: “Els escolans toquen matraques en lloc de campanes”. Com que no sóc polític i no he d’anar a les processons, no sé si encara fan sonar aquests instruments. Sonen encara les matraques?
(Levante, 24 d'abril de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada