dimarts, 10 de maig de 2011

La vida com a tema

Amigues i amics,

Us convide a llegir la presentació que va fer del meu llibre Columnes de paper el meu amic Jordi Boladeras a les tertulies de ca Fuster






L’escenari és la terrassa d’un bar a Ciutat de Mallorca. Els actors són un jove valencià de la Ribera Baixa, concretament de Fortaleny, i un altre, català, de Barcelona capital. Tenen uns 23 anys i som a uns sis de la mort del dictador. És l’any de l’esperpent del “Todo el mundo al suelo”, interpretat per Tejero, i arreu es respira transició. Els dos universitaris just llicenciats —el valencià en història i el català en dret—, discuteixen vivament i encesa sobre si en el País Valencià, durant el segle XIX, hi va haver una autèntica revolució burgesa. Les cites de Joan Fuster, Pierre Vilar, Ernest Lluch i d’altres eminències se succeeixen en boca dels joves universitaris que defensen posicions contraposades. Qui ara parla —llavors un trist estudiant de filologia—, se’n fa creus que, en lloc de seguir visualment el compàs de la minifaldilla de la valquíria de torn que passava per allí, els dos llicenciats prefereixin desautoritzar-se mútuament i quasi increpar-se en nom de la Història en majúscula. En un moment donat en què el català fa gala, amb un cert dogmatisme, de tenir la veritat absoluta, el valencià dimiteix de continuar amb els arguments racionals i passa a l’acció: “Xe, saps què et dic, que te’n vages a fer la mà!”, i alçant-se de la cadira, fent bossa amb la mà, s’agarra una altra bossa, la dels testicles, i li fa, al novell lletrat, traient-li la llengua: “brrrrr”. El jove Salvador Vendrell Grau m’acabava de convèncer a mi, un català del Baix Llobregat, de la seva autoritat, i ell ni ho sabia ni s’ho imaginava: els seus arguments sumaven teoria i pràctica; eren erudits, però també vitals i sanguinis. I jo, a banda de sospirar per l’enèsima minifaldilla que desapareixia per la cantonada, confirmava, un cop més, que els arguments sempre se sostenen millor quan són fàcilment explicables i traduïbles en vida; és a dir, en gestos de debò francs i transparents.
Avui, trenta anys després d’aquesta anècdota, no us podeu imaginar com em fa de feliç de ser aquí, a Sueca, en aquesta ja històrica casa de Joan Fuster, reconvertida en far i motor públic de cultura, convidat per les Tertúlies de ca Fuster, la Regidoria de Cultura i l’Ajuntament de Sueca, i acompanyat de l’autor, del regidor de cultura Josep Navarro, de l’alcalde Baldo i de tots vosaltres. Gràcies!
I si em fa tan feliç és perquè, més enllà de la ja llarga amistat mantinguda amb el Voro, la Xelo i les entranyables famílies que s’hi engranen, llegint les Columnes de paper que avui presentem he percebut al costat meu, amb mi, el jove universitari lúcid, irònic, bon amic i enamorat del país que va protagonitzar l’anècdota referida, però també a l’home, al pare, a l’escriptor i al professor que, mitjançant una columna a la setmana, ens anima a acompanyar-lo amb una de les seves grans qualitats com a animal que llegeix i escriu: la del do de l’hospitalitat intel·lectual.
Però anem a pams i comencem a parlar del llibre, encapçalat per un pròleg excel·lent del filòsof, i també professor i escriptor suecà, Xavier Serra, el qual ens proporciona les eines justes i precises per endinsar-nos tant en la dissecció com en la interpretació de l’obra ―amb paraules seves, “una mena de dietari públic, obert a les suggestions dels moment”―, emmarcant-lo, és clar, en la nostra tradició literària.
Lligant amb aquesta definició del llibre com a “dietari”, un altre escriptor suecà que també apareix per mèrits propis en les Columnes de paper és Manuel Baixauli, el qual, al començament de la seva novel·la L’home manuscrit escriu: “El dietari, la forma menys postissa d’escriptura. I en primera persona; res de màscares, res de “qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència...” Romanços! Tot el que un escriu és suc biogràfic, legítima revenja, crit metoditzat”.
Doncs això: sense oblidar aquest concepte de “dietari” i inserits de ple dins la nostra tradició literària, permeteu-me ressaltar una dada que, al seu torn, igual que una santíssima trinitat, n’esdevé tres. ¿Voleu saber quins són justament els tres autors més citats al llarg de tot el llibre? Doncs en el punt més alt del pòdium trobem Josep Pla, amb set aparicions, i resten en segona posició, empatats amb cinc aparicions, Ausiàs March i Joan Fuster. El poeta medieval (que Voro coneix tan bé i que ha ajudat a divulgar amb la biografia il·lustrada Ausiàs March, el poeta i el seu temps) i dos escriptorassos, Pla i Fuster, que recorren de cap a cap el segle XX amb una obra ben diferent entre si, però, al mateix temps, continent de certs tics i tocs d’humanisme intel·lectual que, salvant les diferències ideològiques que els separaven, els poden a arribar a emparentar. Part de l’obra d’aquests dos homenots troba en el “dietarisme” el suc biogràfic, la legítima revenja i el crit metoditzat que ens deia Baixauli... Potser és per això que el nostre autor també els col·loca en un lloc d’honor en l’altar de preferències de la seva biblioteca.
Deixeu-me dir també que em permeto la llibertat de considerar aquest llibre com a unitat, si bé, estrictament parlant, es tracta d’una unitat parcial, a la qual, si l’autor continua publicant les seves columnes a Levante, caldrà afegir nous volums. Posats en la pell de futurs exegetes, idealment seria la suma integral de columnes de paper (disposades i estudiades de manera cronològica), la que ens aportaria la visió completa del conjunt del retaule.
El llibre es divideix en tres parts:
- L’animal que guisa: l’autor amb relació a la cultura i especialment amb els llibres;
- Per haver d’amor vida: l’autor amb relació a la vida de cada dia, també des de l’aspecte politicosocial;
- i Punts cardinals: l’autor amb relació als viatges, trajectes i excursions que ha fet.

La lectura de qualsevol columna de diari en el seu context original sol estar marcada, òbviament, per la manera de llegir de cadascú; però a causa del ritme de vida actual, la immensa majoria les llegim amb un plus de pressa o d’urgència. En canvi, aquestes Columnes de paper, editades en la còmoda safata d’un llibre, ens conviden a assaborir-les d’una manera més pausada i tranquil·la; la qual cosa, a més, ens proporciona la participació intel·lectual en una itinerància vital que és la d’una biografia amb noms i cognoms: la de Salvador Vendrell Grau. D’aquesta manera, som novament a l’origen del “dietari públic” que consignava Xavier Serra.
Abans he dit que una de les grans qualitats de l’autor com a animal que llegeix i escriu —del Voro com a ‘animal que guisa’ podria tenir els meus dubtes— és la del do de l’hospitalitat intel·lectual. Amb això vull dir que el seu estil és volgudament i expressament planer i d’aparença senzilla, fins i tot gosaria dir de construcció col·loquial, la qual cosa l’emparenta novament amb Josep Pla. Fixem-nos en què deia Joan Fuster de l’estil de l’autor empordanès: “D’entrada, vol ser conseqüent amb la decisió de ‘fer-se entendre amb les menys paraules possibles’, però, especialment, vol evitar l’encarcarament o l’ampul·lositat verbals”. El mateix Voro, en una columna titulada precisament “L’estil”, cita Pla: “La veritat (o el que em sembla que ho és) només es pot formular amb mots familiars”, i li dóna la raó: “si tractàrem de formular la veritat amb mots rebuscats, faríem riure”. Fil per randa, podem aplicar aquests conceptes al to i a l’estil del Voro.
Recordo una conversa en què parlàvem ell i jo, simplificant, del secret de l’escriptura literària. Dèiem que un adjectiu sucós, que fes diana en el cervell del lector, era més productiu, literàriament parlant, que un adjectiu precís però adotzenat. Em va venir al cap un fragment de Josep Pla que és tota una lliçó d’adjectivació sucosa. Us el conto: “Les pedres venerables de color “X” de la vella Roma”. ¿Com adjectivaríeu el color de les pedres venerables de Roma? ¿De color... grogós, polsós, torrat, ocre...? Pla escriu: “Les pedres venerables de color de pollastre rostit de la vella Roma”, i ens deixa amb un pam de nas. Sempre més que aneu a Roma veureu tant les pedres venerables com el color de la façana de moltes cases i edificis romans “de color de pollastre rostit”, una adjectivació sucosa i meravellosament exacta gràcies justament a la inexactitud de la gradació colorística d’una cosa tan mediterrània com la pell i la carn d’un pollastre rostit.
A la columna titulada “Granotes”, Voro diu: “No m’hauria imaginat mai que enyorara les granotes que raucaven entre el fang dels camps d’arròs. Recorde que era un soroll “X” que m’acompanyava en les llargues passejades que féiem pels camins estrelats de la marjal”. ¿Com adjectivaríeu el soroll que acompanyava aquest senyor en les llargues passejades pels camins de la marjal? ¿De soroll... greu, estival, alegre, sincopat, monòton...? L’autor escriu: “Recorde que era un soroll del color de la nit que m’acompanyava en les llargues passejades que féiem pels camins estrelats de la marjal”. En aquest cas, Voro opta per una doble voluntat adjectivadora: sinestèsica, lligant el sentit de l’oïda amb el de la vista; i poètica, amb l’ús de la paraula nit: “soroll del color de la nit”. I és que, en el fons, tots ho sabem, Voro és un romàntic. Però la cosa no s’acaba aquí perquè, com sol passar en moltes de les columnes del Voro, haurà d’aparèixer el jove que s’agarra la bossa dels testicles per provocar la reacció del personal. I després de l’elegia a les granotes i al seu raucar, després del primer punt i a part d’aquesta columna, evocarà, tan poètic ell, amb un senyal d’admiració: “ I com eren de bones fregidetes amb ceba i tomaca!”.
I això ens planta de cop i volta davant d’un altre tret característic i evident, marca de la casa, de l’estil del Voro: l’humor.
Arran de la publicació del meu primer llibre de poesia, la poeta Susanna Rafart va escriure al diari Avui: “En el to, Boladeras persegueix una ironia no exempta de l’estoïcisme que comporta l’edat, però també l’humor més obert i intranscendent de la broma feta a l’amic”. En una erupció d’egocentrisme, vaig recordar aquestes breus línies quan vaig llegir en el pròleg de Serra: “Sens dubte, l’estil antipedantesc i l’humor bonhomiós de les ‘Columnes’ reforcen aquesta impressió de naturalitat i de confort cultural”. I poques línies més enllà: “la crítica social i política, que en Fuster agafava sovint un to crispat i polèmic, en els escrits de Vendrell acostuma a derivar cap a la ironia no exempta d’humor”.
En la columna adreçada a Joan Ramon Borràs i a la seva traducció d’El sopar dels idiotes, Voro dedica al seu bon amic unes paraules que jo de seguida vaig pensar que servien per ser-li aplicades a ell mateix: admeteu-me que alteri la columna original, que substitueixi el nom de Borràs pel de Vendrell i veureu què passa:
[Pàg. 45. Canvio les dades de J. R. Borràs per les del Voro]

En una altra columna, la titulada “Espill trucat”, l’autor hi torna: “Poca broma! L’humor és una cosa seriosa: implica una tergiversació conscient de les coses autèntiques. Cal primer confeccionar una escala de valors i considerar la realitat a partir d’una percepció desenfocada de les coses”. Tot i que hi parla de la idea stendhaliana de l’espill i de l’obra de Ferran Torrent, a mi, en aquesta columna, em va fer pensar en la teoria de Valle-Inclán de l’esperpent: “Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada”, o “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. Frases que, davant la crisi econòmica i de valors ideològics actual, no deixen de tenir la seva vigència.
I si, arran d’aquest últim comentari, em deixo arrossegar al terreny de la política, quina meravella la columna dedicada a “El collar de la paloma”, datada el 30 de novembre de 2009, que, tot i aparèixer en l’apartat dedicat a la cultura i als llibres, cita uns versos del poeta arabigoandalusí Ibn Hazm, arran de la crema dels seus llibres i papers: “Deixeu de prendre foc a pergamins i papers, i mostreu la vostra ciència perquè es veja qui sap”, que avui, més de mil anys després, pot ser llegit com a “Deixeu de prohibir els senyals de televisió, i mostreu la vostra ciència perquè es veja qui sap”.
També la crítica social i els comentaris més polítics de Voro estan tenyits d’allò que he anomenat abans “el do de l’hospitalitat intel·lectual”. No s’està de dir allò que pensa i amb la contundència que calgui. Tanmateix, el seu humanisme dialogant i obert, hereu tant de la branca Montaigne com de la branca Rabelais, li impedeix d’obcecar-se en posicions tancades ni de creure en cap mena d’integrisme dogmàtic.
Cal dir que, com a professor de secundària que és, més enllà de la preocupació expressada pels temes educatius i d’ensenyament, i per la responsabilitat que envers els diversos actors de la comunitat educativa se’n deriva, les Columnes de paper estan plasmades també amb una clara voluntat didàctica. El Voro s’explica perquè tothom l’entengui i, en l’esforç, serveix el tema o la notícia abordats en porcions còmodament digeribles. Sap molt bé, coneixent des de dintre el pa que s’hi dóna en el procés d’aprenentatge, que no hi ha res com menjar poc i pair bé.
Voro sempre ha tingut una capacitat de fabulació que podríem qualificar de “quotidiana”. No és que inventi històries, sinó que anant al seu costat tot esdevé una mica història. De fet, aquesta és una qualitat d’artista: extreure de la realitat que ens envolta una nova dimensió que es pinta, s’esculpeix, es compon, s’escriu, s’interpreta, etc. Dic això perquè quan vaig llegir la columna “El jardí”, em van assaltar moltes ganes de riure. Igual que, en altres moments del llibre, em trobava amb un discurs que ja li havia sentit interpretar al llarg dels anys de la nostra coneixença. Recordo quan, fa trenta anys, amb veu compungida o de sincera preocupació, m’explicava que, acabada la carrera universitària, si no trobava feina, es veuria obligat a fer de llaurador, com son pare... Evidentment, a mi se m’escapava el riure per sota el nas. Encara no havia buscat ni la primera feina, havia complert els objectius acadèmics que s’havia marcat amb notes brillants, preparava oposicions, i ja invocava el sentiment tràgic de la vida: ai, pobre Voro, estava condemnat a ser ‘llauraor’ com son pare, a vinclar-se de genollons damunt el terròs, de la matinada fins a la vesprà, sense discriminar caps de setmana ni festius. Només li hauria faltat una llagrimeta i jo l’hauria abraçat amb tendresa: quasi me’l creia. Sortia el Voro fabulós, és a dir, altament exagerat; un Voro francament divertit que, quan vol, juga conscientment a caricaturitzar-se a si mateix (ei, res a veure amb el Mourinho, eh!, no em confongueu).
Escolteu i no rigueu, eh! No fos que feríssim la sensibilitat de l’artista.
[Pàg. 107. Llegeixo sencera la columna “El jardí” exagerant les tintes amb comicitat]

Pel que fa a una certa reivindicació de la vida tranquil·la de poble i del món rural que constatem en les columnes del Voro, que ningú no ho mal interpreti. Darrere no hi ha ni una idealització ni la voluntat de retornar a l’estadi del bon salvatge o a formes de vida més o menys ancestrals. L’autor, a la salvat-papasseitana manera, vol una casa que la mar la vegi, que uns arbres amb fruit li festegin, però també necessita que es guaiti ciutat des de la finestra i que se sentin els clams de guerra o de festa. Per què? Doncs per ser-hi tot prest si arriba una gesta (o hi ha una victòria sonada del Barça!).
Si existís un ruralòmetre periodisticoliterari, constataríem que el Voro es manté en una temperatura força agradable, equidistant tant de la cosa tel·lúrica del ruralisme com de la cosa espúria de l’urbanita impenitent.
No vull acabar aquesta anàrquica presentació sense dir el que sé que el Voro no dirà per discreció i per vergonya. Jo, de discreció en tinc, però de vergonya no gaire, per no dir gens.
A banda de la qualitat literària i intel·lectual del llibre que tenim a les mans, el Voro és una bellíssima persona, gran amic dels seus amics, comprensiu, obert, tolerant... En la columna titulada “London” fa una afirmació afortunada i transparent, i es queda tan ample: “en ma casa manen les dones”.
Jo al Voro l’estimo molt; per això m’alegro i celebro que, en sa casa, igual que en la meva, manin les dones... però, sobretot, que mani la Xelo, que és qui, posats a manar, ho fa millor. I als fets em remeto: mireu si el xicon no fa bona cara i està ben lluent!
Finalment, pensant en aquestes Columnes de paper i en el Voro, remataré la faena posant títol a aquesta presentació: “La vida com a tema”, epígraf que manllevo d’un dels apartats que Joan Fuster va dedicar a Josep Pla en el seu llibre Literatura catalana contemporània. I és que, vinguem d’on vinguem, a la Biblioteca Casa-Museu Joan Fuster de Sueca sempre som a casa.


Jordi Boladeras Sancho

Sant Vicenç dels Horts, 6 de maig de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada