dimarts, 17 de maig de 2011

En el míting






No m’agrada el sabor amarg de la derrota i m’allunye tot el que puc de la campanya de les eleccions autonòmiques. Borre tots els correus electrònics i del Facebook que volen que m’indigne més encara del que estic i evite els telenotícies, les tertúlies i els articles que parlen de les eleccions. Passe dels alcaldes i alcaldesses que s’avergonyeixen de parlar la llengua en què escric ara. Són producte d’una ignorància que no hem sabut neutralitzar. Tinc el vot ja decidit i no em dóna la gana començar a pair d’antuvi una desfeta anunciada. Evite mirar el cel per si veig dos corbs, que són senyal d’un bon auguri, i em donen falses esperances. I no tinc forces per rebel·lar-me contra una realitat tan tossuda. Com deia el poeta: “tenim a penes el que tenim i prou, l’espai concret d’història que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la.” I ens haurem de conformar a viure en aquest espai d’història on el tsunami popular guanya totes les enquestes i segurament les eleccions. Em refugie en la sèrie americana Els soprano i trobe en les peripècies del protagonista, Tony Soprano, un mafiós que dirigeix una organització criminal, més distracció que en les aventures de cotxes, vestimenta, jutjats... d’algunes persones que ens representen en les més elevades institucions i que, sense poder-ho evitar, quan em descuide, guaiten el cap per les meues pantalles.
Només assistisc als mítings dels meus alcaldes que, segurament, gaudiran d’un bon resultats als seus pobles, però què, els seus respectius partits, pateixen els mals auguris dels oracles en les eleccions autonòmiques. Admire la seua capacitat de rebel·lar-se. No volen que aquesta siga l’hora de l’òliba ni dels seus terribles vaticinis. I encara tenen ganes i il·lusió en voler gestionar una realitat que cada dia que passa és més agra. Escolte els seus parlaments realistes de persones que xafen la dura terra: no hi ha un duro! Al mateix temps, el seu pragmatisme em recorda la frase del vell anarquista: “Si per conseguir l’impossible, deixem de lluitar per les coses possibles, farem l’imbècil, o el ridícul”. I me’n torne a casa amb la convicció que no he perdut el temps i que he fet pinya per una noble causa. Ara bé, seguiré entretenint-me en la literatura popular d’ Els soprano.

Levante (16 de maig 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada