Misèria de l'esquerra

Trobe lloable que els amics de Valencians pel canvi intenten aconseguir una mena d’Entesa de l’esquerra. Però també pense que es tracta d’una missió més que impossible. Sobretot, perquè els partits estan instal·lats en els seus propis problemes i molt sovint s’obliden dels que patim la resta de ciutadans que no juguem a la batalla partidista. El darrer intent d’aconseguir aquest objectiu, en l’espai que anomenem l’esquerra plural, ja sabeu com va acabar: estirant-se de les grenyes a les portes dels tribunals. La dreta (que en aquest país és gairebé extrema dreta) pot estar molt tranquil·la, perquè, a la seua esquerra, n’hi ha ben poques possibilitats de construcció d’una alternativa capaç d’aprofitar-se de tots els seus despropòsits. La socialdemocràcia va com cagalló per sèquia després que se n’ha anat en orris el pacte que va fer d’acceptar l’economia de mercat a canvi de l’Estat del benestar. La famosa eixida al centre que és on calia instal·lar-s’hi per construir una majoria suficient queda ara qüestionada amb la possible extinció de les classes mitges. I què fer? No ho saben. I viuen obsedits a resoldre el dilema hamletià més vell que l’anar a peu: donar la mà a qui governa en uns moments tan difícils per a eixir de la crisi o fer un cop de timó i virar a l’esquerra i al nacionalisme. Uns opten per ajudar la dreta a acabar de fer-ho tot pols per a “eixir de la crisi” i altres per fer un canvi radical de política i distanciar-se dels retalladors. Uns miren la França d’Hollande, els altres,  volen virar a l’esquerra perquè tenen por d’una “nova esquerra” emergent a l’estil de Syriza a Grècia que els deixe sense vots. Haurien de pensar que açò no és França, però que tampoc no és Grècia. No és França, perquè, encara que la dreta d’ací és pitjor que qualsevol Zarkozy, el mal de la pel·lícula ha sigut Zapatero i el procés de desaparició de les classes mitges en l’estat veí encara no és tan evident. Tampoc no hem arribat al nivell de deteriorament de Grècia i no és probable encara el desplaçament dels socialistes a segona força. Ara bé, l’altra esquerra, Esquerra Unida i Compromís, ho tenen molt més clar: capitalitzar la incapacitat del PSPV i créixer, que sembla que és del que es tracta. Ho tenen fàcil. No han de fer cap esforç, només posar-se al costat de qui s’han de posar i defensar les coses de sempre.

Levante, 2 de juny de 2012