dilluns, 17 de setembre de 2012

Estat amable


Encara que tothom s’ho veia vindre, ningú no s’esperava la magnitud de la manifestació de Barcelona de l’11 de setembre. Una manifestació que ha deixat descol·locada la classe política de tot l’Estat i que segur que portarà conseqüències. Com que no som faves del tot, sabem que una bona part de l’èxit de la convocatòria es deu a la maleïda crisi i que l’eixida cap a la independència es veu com una via, una possible porta d’eixida, esperançadora davant una situació cada vegada més precària i sense cap altra alternativa que il·lusione. També és veritat que Artur Mas ha sigut hàbil ja veurem com ho gestiona després─ i ha sabut sumar-se a una iniciativa que no era d’ell, que era de la societat civil catalana, i traslladar tot el malestar dels retalls que ell mateix ha fet contra un enemic exterior: Espanya. Tot això és veritat. Però també és veritat que, una vegada més, els polítics no han estat a l’altura de la societat i que van a remolc del personal. A Catalunya ha aparegut un independentisme transversal que no té res a veure en els partits polítics i que obligarà a aquests a replantejar-se tota l’estratègia política. En la resta de l’estat s’ha vist un canvi d’actitud en aquells intel·lectuals que es vanten de demòcrates. Això de la independència ja no és un tema d’un grapat de peluts indocumentats que fan pintades per les parets. Els va impressionar la manifestació i no poden ja mirar cap a una altra banda: no poden negar la democràcia. No poden manifestar-se directament contra la voluntat de tot un poble i, per això, per primera vegada, han estat molt prudents en analitzar els fets. Comencen a veure qui és realment el culpable de tota aquesta història. Saben que l’anticatalanisme ha sigut rentable a nivell de vots i que se n’ha abusat. Ací, en el nostre país, hem sigut experts en pervertir al màxim la maniobra, però també n’abusà l’amic Bono i el demagog Rodríguez Ibarra, que han sigut els més nacionalistes de tots en defensar els interessos de la seua comunitat. Del PP no fa falta parlar: una fàbrica d’independentistes que mai no els ha importat construir una Espanya amable, sinó guanyar les eleccions. El PP d’Aznar va donar totes les portades del món a Carod-Rovira i el va ajudar a créixer. I els seus companys de partit s’han dedicat a posar tots els impediments del món perquè el català fóra un idioma de primera divisió. És patètic que en el parlament un diputat no puga parlar en el seu idioma. No han volgut construir un estat amable. Haurien de saber que el pecat porta la penitència.
 
Levante, 17 de setembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada