dilluns, 3 de setembre de 2012

Trista tardor


Ara que acaba l’estiu i tornem a la realitat, que cada cop és un poc més àcida, veig que es pronostica en la xarxa, però també en els mitjans de comunicació tradicionals, un tòpic més vell que la picor: “tindrem una tardor calenta”. Però crec que s’equivoquen. Tothom té molt assumit que els dissenyadors dels retalls són molt lluny de casa nostra i que els que gestionen ací són uns inútils que només tenen un paper: amorrar-se al piló. Els que formulen les protestes tampoc no troben alternatives creïbles en unes organitzacions socials que tenen por d’arriscar-se a fer un esforç que saben inútil. I la incertesa i la por que les coses empitjoren encara desactiva més la capacitat de rebel·lió. Hi ha indignació i disconformitat, però encara n’hi ha molt més d’escepticisme. Han sabut inculcar un sentiment de culpa en el personal: vivíem tots per damunt les nostres possibilitats i el pecat porta la penitència.  I la penitència és que ja no hi ha conquestes irreversibles. Es pot desmuntar tot els que s’havia guanyat gràcies a les autèntiques tardors calentes, sobretot, la d’octubre de 1917. Ara i ací, tenim derrotat el socialisme dòcil i sumís i un govern que resa, retalla i espera que passe la borrasca, sense cap tipus de marge per poder posar una miqueta d’imaginació i parir una idea diferent de les que els prescriuen els qui manen de veritat. I l’esquerra plural dividida en llegir el gest del barbut de Marinaleda. Ni els mateixos d’Esquerra Unida tenen una manera única d’interpretar els fets. Total: una classe política completament desacreditada, però que no deixa de mirar-se el melic i amb el mateix discurs de sempre: nosaltres som la solució, però no ens diuen quina. Només els faves de la dreta carpetovetònica instal·lada a Madrid que dirigeixen la fàbrica d’independentistes potser obtinguen bons resultats. L’11 de setembre i les eleccions basques sí que poden donar una miqueta de calor a aquesta tardor fresqueta. Perquè els professors, els sanitaris, els parats, els bombers, els joves sense perspectives.., no tenen ni nord, ni brúixola. I estan farts de fer manifestacions molt boniques, però de les que ningú no fa cas. I els sindicats, que no dirigeixen, pregunten al personal, que hauria de ser dirigit, si volen les vagues d’un dia, dos dies, tres dies... I els que manen sense manar, com que no tenen ni un duro, ho tenen molt clar: “Que vinguen les vagues”, diuen. I fan una mica més de  caixa.
 
Levante, 3 de setembre de 2012

2 comentaris:

  1. Et veig (o et llig) una mica trist, amic meu. Però certament és el panorama que tenim en la tardor que ara ve (o primavera d'estiu, que té un nom més bonic). Jo compartisc aquest sentiment, no t'ho negaré, perquè sóc conscient (cal ser-ho!) que anem sense remei costera avall i sense frens. El més trist de tot és que la costera no hem volgut davallar-la nosaltres, sinó que ens hi han espentat, com si fórem xiquets desvalguts en un pati de col·legi atemorits per una colla de pocavergonyes, descarats i qua a més són els més soques de la classe. Però mira, se n'ixen amb la seua i els mestres no els diuen res. Quina injustícia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. el del comentari anterior sóc jo, Voro. Una abraçada

      Elimina