Trista tardor

Ara que acaba l’estiu i tornem a la realitat, que cada cop és un poc més àcida, veig que es pronostica en la xarxa, però també en els mitjans de comunicació tradicionals, un tòpic més vell que la picor: “tindrem una tardor calenta”. Però crec que s’equivoquen. Tothom té molt assumit que els dissenyadors dels retalls són molt lluny de casa nostra i que els que gestionen ací són uns inútils que només tenen un paper: amorrar-se al piló. Els que formulen les protestes tampoc no troben alternatives creïbles en unes organitzacions socials que tenen por d’arriscar-se a fer un esforç que saben inútil. I la incertesa i la por que les coses empitjoren encara desactiva més la capacitat de rebel·lió. Hi ha indignació i disconformitat, però encara n’hi ha molt més d’escepticisme. Han sabut inculcar un sentiment de culpa en el personal: vivíem tots per damunt les nostres possibilitats i el pecat porta la penitència.  I la penitència és que ja no hi ha conquestes irreversibles. Es pot desmuntar tot els que s’havia guanyat gràcies a les autèntiques tardors calentes, sobretot, la d’octubre de 1917. Ara i ací, tenim derrotat el socialisme dòcil i sumís i un govern que resa, retalla i espera que passe la borrasca, sense cap tipus de marge per poder posar una miqueta d’imaginació i parir una idea diferent de les que els prescriuen els qui manen de veritat. I l’esquerra plural dividida en llegir el gest del barbut de Marinaleda. Ni els mateixos d’Esquerra Unida tenen una manera única d’interpretar els fets. Total: una classe política completament desacreditada, però que no deixa de mirar-se el melic i amb el mateix discurs de sempre: nosaltres som la solució, però no ens diuen quina. Només els faves de la dreta carpetovetònica instal·lada a Madrid que dirigeixen la fàbrica d’independentistes potser obtinguen bons resultats. L’11 de setembre i les eleccions basques sí que poden donar una miqueta de calor a aquesta tardor fresqueta. Perquè els professors, els sanitaris, els parats, els bombers, els joves sense perspectives.., no tenen ni nord, ni brúixola. I estan farts de fer manifestacions molt boniques, però de les que ningú no fa cas. I els sindicats, que no dirigeixen, pregunten al personal, que hauria de ser dirigit, si volen les vagues d’un dia, dos dies, tres dies... I els que manen sense manar, com que no tenen ni un duro, ho tenen molt clar: “Que vinguen les vagues”, diuen. I fan una mica més de  caixa.

 

Levante, 3 de setembre de 2012