La riba esquerra

Encara recorde la veu engolada, que sonava des de dalt de la trona, en una classe d’Alfons Cucó. Una veu contundent, però que no podia impedir la conversa que manteníem en el pupitre. Una conversa que es va convertir en rialla quan rebérem el qualificatiu de moniatos. Potser siga injust, però el tarannà d’Afons Cucó era un obstacle insalvable perquè fóra sant de la nostra devoció. No ens agradava la gent que parlava i s’escoltava, que es mirava sempre el melic. Malgrat això, no tenim res a dir al fet que la Universitat de València organitzara un homenatge per a commemorar el desé aniversari de la seua mort, perquè Cucó va ser un dels personatges més importants del socialisme i del nacionalisme valencià de la transició. Ajudà a fundar el Partit Socialista Valencià (1962).  Després, va ser un dirigent destacat del Partit Socialista del País Valencià i un dels més ferms partidaris de la integració en el PSOE.  Joan Lerma li ho va agrair enviant-lo al Senat durant cinc legislatures consecutives perquè no emprenyara massa per ací. Quan deixà de ser senador, es va integrar en la Plataforma Valencians pel canvi en què es va entretenir fins que va morir. La seua tasca com a historiador i escriptor ens ha deixat un grapat de llibres de certa importància en què destaca El valencianisme polític.

 El que volia explicar, però, és una simple anècdota que va ocórrer en uns dels actes  que es va celebrar en homenatge seu, com a polític valencià i nacionalista. Una anècdota que trobe paradigmàtica. El dijous 25 d’octubre, en la Facultat d’Economia, es presentaven dos llibres Temps d'incertituds: assaigs sobre federalisme i la diversitat nacional, de Alain Gagnon, i La independencia de Escocia, de Michael Keating. Participaven en l’acte Alain Gagnon, Université de Québec (Canadá); Pablo Oñate i Joan Romero, de la Universitat de València. Vicent Soler, que només moderava l’acte, ho va fer en valencià, però Pablo Oñate i Joan Romero van fer gairebé tot el seu discurs en castellà. Joan Romero va tenir la necessitat de dir que no era nacionalista, que ja sabeu que vol dir que és nacionalista espanyol. El més curiós de tot va ser, però, que Alain Cagnon del Québec va fer l’esforç de fer gran part del discurs en valencià i es va sentir obligat a dir que ell sí que era nacionalista. Una situació interessant, perquè un personatge del públic li va haver d’agrair que, gràcies a ell, que venia de molt lluny, en aquell acte es va sentir parlar la llengua del país. No direu que no anem bé: per la riba esquerra.

 

Levante, 19 de novembre de 2012