Victus

En l’actual context polític i amb el debat sobiranista marcant els pas dels brams dels tertulians analfabets de les televisions i les emissores de ràdio és molt oportú llegir  Victus (La campana) d’Albert Sánchez Piñol. Millor també que llegir el parrupeig dels sociòlegs i articulistes de tota mena que, com sempre, volen explicar els fets a bou passat. Encara no han acabat d’entendre el gran èxit de la manifestació de l’11 de setembre. Estan tan descol·locats com els polítics que no saben encara com torejar el bouet que els ha eixit a la plaça. Ni ho sap Mas, ni ho sap Rajoy. Per això, és millor llegir la novel·la de Sánchez Piñol, perquè sense molt d’esforç pots entrar en les arrels del conflicte i entendre la situació actual. Victus és una novel·la de ficció sobre l’11 de setembre de 1714 i la guerra de Successió. Un conflicte que pot considerar-se com la primera de les guerres mundials. Una tragèdia per als contemporanis dels fets, però que, tres-cents anys després, s’ha convertit en un autèntic capital simbòlic, com s’ha demostrat recentment. Així ho afirma Sánchez Piñol: “Probablement sense el capital simbòlic de l’Onze de Setembre, avui no existiríem. València i Aragó no van lluitar i mira com estan avui. I cal recordar que la noblesa catalana va votar en contra de lluitar, i va ser la pressió popular la que va fer canviar el sentit del vot de les classes dirigents. Van fer un paper molt galdós, van estar plenes de dubtes i traïdories”. L’autor en la mesura que es pot, perquè sense voler ─o volent─ un està a una banda de la barrera, intenta ser objectiu i fugir de les manipulacions que se n’han fet des dels dos bàndols, des de Castella i des de Catalunya.  N’hi ha una bona escampada de documentació i rigor històric, però al servei d’un relat lleuger, potent i despreocupat de les novel·les d’aventures que ens porta a visitar França, Barcelona, Madrid, Toledo, Tortosa... i, evidentment, Almansa i la destrucció de Xàtiva. N’hi ha una cosa que no acabe d’entendre i és el fet que la novel·la estiga escrita en castellà. Sánchez Piñol diu que després d’escriure cent pàgines en català, es va adonar que el llibre no funcionava i va canviar al castellà fet que li donava la fluïdesa perduda. No sap per què, diu, i ho atribueix als factors irracionals de la creació. De totes maneres, si no us va bé llegir-la en castellà, ja n’hi ha cinc traduccions en marxa, l’alemanya, la francesa, la russa, l’holandesa i la catalana i ja s’han comprat els drets per a fer una pel·lícula. El ministre Wert, hauria d’aprofitar l’avinentesa que estiga en castellà i promocionar-la perquè els joves espanyols entengueren d’una vegada que és Espanya.

 

Levante, 5 de novembre de 2012