El descrèdit de la política

Una càtedra de la Universitat està viva quan planteja i polemitza sobre qüestions de la realitat immediata que interessen a la societat on està instal·lada. Això és el que van pretendre els organitzadors de la Vuitena Jornada de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco que dedicava el dia a “El descrèdit de la política: crisi i desafecció”. I, en aquella jornada acadèmica, va intervenir un Joan Romero que proposà Deu mesures urgents per a eixir d’una situació excepcional. Mesures que en col·loquial diríem “de caixó”,  per evidents i per molt fàcils d’aplicar, si hi haguera la voluntat política que el ponent no hi trobava. Malgrat el seu castellà innecessari i una terminologia que grallava en la sensibilitat d’un públic que gairebé tot era de la penya, es va poder sentir un Joan Romero radical en el millor sentit de la paraula. Radical en el diagnòstic de la situació, que va qualificar d’extrema gravetat, perquè vivim en una democràcia segrestada on regna la corrupció. I en les mesures que, encara que només ens portarien a una situació de democràcia liberal, no veia en els partits polítics majoritaris cap voluntat de canvi. Curiosa la poca fe en el fet que el PSOE canviara per iniciativa pròpia: necessita obrir un procés constituent que l’allibere de l’exili interior en què està instal·lat”. Un procés constituent  que no farà si no és conseqüència de la pressió social: “Demanem deu i potser en conseguirem dues”. Manuel Jardí va contar la història d’un fracàs: de l’intent de construir uns mitjans de comunicació que vertebraren el país amb un discurs que va titular Deserció mediàtica i devastació social o (viceversa). Josep Ramoneda explicà com el règim sorgit de la transició ha entrat en crisi. Com que no hi havia Capella Sixtina ni cap Esperit sant que il·luminara els ponents ni l’auditori, no vam poder saber com canviar la por de bàndol.  Una qüestió plantejada en homenatge a la tesi de Josep Fontana que explica que l’actual crisi i el desmantellament de l’estat del benestar és conseqüència de la pèrdua de la por a la revolució.  Una pèrdua de por que s’havia produït en els anys setanta del segle passat amb la Thatcher i el Reagan com a protagonistes. Com fem por, ara, a aquesta gent?  Un altre fantasma recorria la sala en forma d’interrogant: la tornarà a cagar el tripartit, si és que guanya?

 

Levante 18 de març de 2013