Enric Lluch

Cada any, pels volts de sant Blai, em reunisc amb Enric Lluch en la Trobada d’escriptors de la Ribera que ja s’ha convertit en un moment d’encontre sòlit i agradable per a un bon grapat d’amics que tenim el vici de la ploma. Enric, però, en té molta més de ploma, perquè sempre ens guanya per golejada en el nombre de publicacions i premis. Ell volia ser torero, però, com els bous són molt grans i porten banyes, ha preferit convertir-se en un escriptor  que no para. Encara que s’ha dedicat sobretot a la narrativa infantil i juvenil, no ha oblidat la narrativa per adults, la investigació històrica i l’elaboració de material didàctic per a l’escola. Amb més d’un centenar de llibres i amb nombrosos premis que reconeixen la seua tasca, continua explicant les seues històries que diu que se li mostren tan esquives i difícils de conduir com els millors bous.  No se li deuen mostrar tan esquives quan algunes d’elles les podem trobar traduïdes a l’anglés, al francés, a l’alemany, al xinés, al japonés i a totes les llengües del l’Estat. Encara com no va complir el seu somni de ser torero, perquè segur que m’haguera perdut totes les cigarretes fumades en unes converses tan cordials com agradables. No vaig a citar cap dels seus llibres ni els premis que ha guanyat, perquè ara ja tenim el Google que és una eina molt útil per a buscar aquestes coses, sobretot, per als que comencem ja anar curts de memòria. Però sí que us diré que tots els llibres que he llegit d’Enric em sonen com un cant a la vida en què l’amistat i l’esperança són uns ingredients imprescindibles. Els xiquets de la gorra en què acaba de guanyar el Premi Carmesina conta la història d’uns xiquets que per la seua malaltia han de viure de manera permanent en un hospital. I ens mostra les vides d’aquests xiquets que, malgrat el seu estat, són capaços d’animar els malalts majors. Lluita, vida i esperança trobareu en els llibres d’Enric. Una lliçó de vida que l’autor sap impartir com a bon mestre que ha estat i que encara és. Enric, però, és sobretot escriptor: “En fi, considerant la meua anatomia (més o menys encongida) i les meues aptituds naturals, lector impenitent i fins i tot compulsiu, poques coses més podia haver sigut. I amb aquest lleuger bagatge em trobe tan a gust que molt poques vegades trobe a faltar la meua primera vocació. A fi de comptes, els llapis i els bolígrafs acaben en punta, com els estocs i les banyes”

Levante, 27 de maig de 2013