Tornem al país

                                          Lluís Valcàrcel

No cal estar a la defensiva, ni enfadats dels nous atacs del personal aquest que ocupa democràticament la nostra Generalitat. Tampoc no cal fer-nos un fart de riure o de plorar. Millor es castigar-los amb el fuet de la indiferència i fer-los el mateix cas que se li fa a un  cabàs de mentides. O, si voleu, encara que no fa cap falta, els podem recitar, com ha fet Màrius Serra en el seu Facebook, el Subjuntiu imperfet del verb pair, perquè el diputat Rafael Maluenda païsca la pastilleta que s’hagué de prendre en veure el pròleg del Molt Honorable a una exposició catalanista. Així, que li direm, en oriental (que no sap què és ): Jo país, tu païssis, ell país, nosaltres paíssim, vosaltres paíssiu, ells païssin. Deixem-los que desvarien i guerregen entre ells i que pugen a la tribuna encesos en flames per retornar a un passat de batallates. Haurien de saber, però, que ara no estan en l’oposició volent derrocar un govern pusil·lànime. Ara volen prohibir l’ús de l’única manera decent d’anomenar aquest país per amagar tots els fracassos d’un Govern inútil contra la crisi i la corrupció. Segur que, quan vagen al cel o a l’infern, els castigaran a anar eternament darrere d’una blavera sofrint les picades de les mosques, els tàvecs, les vespes i els mosquits, com els va passar als personatges panxacontents de la Divina Comèdia. Dic panxacontents, perquè aquesta gent no es creu cap bandera, ni cap país, ni regne, ni comunitat. No saben ni què vol dir la parauleta “comunitat” que han imposat. Només heu d’obrir el diccionari català-valencià-balear i se n’adonareu. 1. Qualitat de comú. Honren lur ànima com li fan... amar comunitat dels béns temporals e menyspreen les riquees apropiades, Llull. 2. La major part, la part més comuna o general. No ha aquelles grans riqueses de moneda de certs homens senyalats..., mas la comunitat del poble és lo pus benenant que poble del món, Muntaner. 3. Reunió dels que viuen en comú. En presència e en comunitat de tantes gents, Llull. D’aquesta tercera accepció podem trobar: a) Conjunt dels habitants d’un país o d’una ciutat. Tota la comonitat del regne, Desclot. b) Reunió de religiosos que viuen plegats sota una regla comuna. Encara que s’appellauen canonges, seguien la regla de mossènyer sanct Benet e viuien en comunitat dins claustre, Boades. Nosaltres, com que som lliures, farem servir la terminologia de Jaume Roig que no poden prohibir: “És a mi molt necessari cuytadament tornar-me’n en mon país”. Sí, xiquets i xiquetes, sí, haurem de tornar al país.

Levante, 20 de maig de 2013