Carrer de pas

Cada dia em costa més acostar-me a València. Tinc molt bones amistats en aquest poble, però sempre he preferit que siguen elles les que vinguen a visitar-me. Només hi vaig quan no puc fugir. La presentació d’un llibre d’un amic és sempre un bon motiu. L’última eixida va ser a Octubre, a la Plaça del llibre, per assistir al naixement de la nova col·lecció Onada Educació, una nova iniciativa editorial per aportar lectures amenes i de qualitat a tots els cicles de l’ensenyament. I l’obra que inaugura aquesta iniciativa és justament Després del silenci d’Enric Lluc, una novel·la que va de secrets familiars, que el protagonista, Joan Queralt, intenta descobrir. No us puc dir més de la història, perquè, en arribar a casa, la meua dona s’apropià del llibre i no m’ha deixat ni fullejar-lo. Hauré d’esperar que l’acabe. La Fortuna, però, va voler recompensar-me, perquè, com a deessa que és, sabia què passaria amb  el llibre de Lluc. I va voler que em trobara el vell amic Octavi Monsonís que signava exemplars de la seua primera novel·la Carrer de pas (Edicions de 1984). I com feia molt de temps que no el veia, em vaig acostar i em signà un exemplar. Un exemplar que he començat a llegir i que, des de casa, em fa passejar per la València de la cara bruta: els caixers i els ponts com a dormitoris, els jardins esquifits, la humitat llefiscosa dels carrers del barri vell, les males olors... Tot això acompanyat d’un captaire desconegut que, després d’un atac d’amnèsia, es veu abocat a la mendicitat i a rodar perdut per la ciutat. També, però, puc assistir a missa en la Seu i visitar els pisos luxosos de la ciutat agafat de la mà de Bernadí Taverner i la seua mare. Bernadí pertany a una família aristocràtica i té la mateixa edat que el captaire desconegut i es troba també en una situació molt delicada de la seua vida. La dona l’ha abandonat i, com el captaire, s’ha quedat desorientat, perdut. En definitiva que passege per la ciutat, ara amb un i ara amb l’altre, compartint la soledat que els uneix. De passada, em tope amb altres personatges que deambulen pels carrers: captaires violents, feixistes que els agrada botar foc als dèbils, una mestra jubilada, un cosí de Taverner que ho vol vendre tot i escapar-se per tirar-se de cap a la bona vida, uns estudiants alternatius... I tot des del punt de vista d’un narrador que Enric Iborra anomena intrusiu i que li agrada jugar-hi: entra en la trama, intervé, dóna opinió... En definitiva: bona companyia per fer un volt per la ciutat de València, autèntica protagonista de la novel·la.

Levante, 23 de desembre de 2013