dilluns, 30 de desembre de 2013

El riu dels ulls





A casa meua el carter sempre truca més de dues vegades i em porta un llibre d’un amic que desmenteix l’aforisme inevitable d’un altre amic: “Si l’home adult enyora la seua infància és perquè no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament”. Vivim i sentim, però, en la paradoxa i recordem la trista felicitat. El riu dels ulls  (Tria llibres) de Rafa Xambó et fa perseguir amb terrible facilitat els dies passats, com cantaria Billy Holiday. I trobe molt ben triada la dedicatòria que em fa: després de tantes batalles amb molt d’afecte i complicitat. I, només començar el llibre, ho veig evident. No s’elegeix la complicitat de pertànyer a la primera generació dels fills de la terra que va tenir el privilegi de poder estudiar en la Universitat. La complicitat de viure una infància vora riu i saber que és doblar l’esquena i clavar els dits entre el fang, amb les espigues tendres xiulant-te per la cara. T’obliga, després, a  mirar-ho tot, la ciutat, la Universitat, el món, amb uns altres ulls, els del riu. I, si férem memòria, encara reconeixeríem totes les males herbes: verdolaga, llonça, serreig, gram... Com no ens havíem de rebotar en els salesians o en el seminari? Els seus records em porten als meus. La seua rebel·lió al seminari em porta a la meua d’escolanet resant el rosari dalt de la trona i botant-me avemaries perquè les beates xiuxiuejaren, sense atrevir-se, però, a qüestionar l’autoritat del xiquet que dirigia les seues pregàries. El passeig amb el pare amb una Ducatti Cucciolo sense papers i haver de fugir pels marges de la policia de carretera, em recorda la topada de la nostra Vespa, carregada amb els cinc de casa, amb la guàrdia civil: “És que els xiquets encara no han vist la mar”, va improvisar el meu pare. I, després, València, la ciutat que ens acull i que, finalment, guanyarem. Seguir la senda dels elefants pel barri del Carme. Dels bars estant: barricades de supervivència en l’ànima. Silencis atapeïts amb el bum-bum dels bafles. Cossos alleujats i plens de besos a les nits humides de l’hivern... I és molt clar el que fa Xambó, com diria Blai Bonet: “Quan un té la memòria que xiscla com un sac de gats, escriure és talment beure per recordar”. I ho fa com ja va endevinar Ramon Muntaner: “Natural cosa és que tota persona, e puis tota au e tota creatura, ama la pàtria e el lloc on és nat”. El lloc on viu. Diuen que el llibre va entre la novel·la, l’assaig i el dietari. Jo afegiria la poesia... Un món per descobrir el nostre brama, com les acàcies roges vora els xops del riu dels ulls...
Levante, 30 de desembre de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada