Dins el camp d'herba

Jesús Figuerola, editor, em va dir un dia, mentre dinàvem amb Xavi Serra i Manel Joan Arinyó, que m’enviaria un llibre que parlava bé de mi. Ara, m’acaba d’arribar i veig que es tracta de Dins el camp d’herba (diari 2009-2012), Perifèric edicions, de Ramon Ramon, un poeta que vaig llegir per primera vegada perquè Vicent Olmos me’l va recomanar: “A Simfonia per un estat de coma, Perifèric, apareix un Déu que no parla, un dimoni que parla massa, un Crist que es droga, un cec que també parla massa, la seua filla que plora, uns pinxos que no perdonen... Hi ha una violació, una venjança, una esperança, un dubte... Sobretot, hi ha un dubte, un tic-tac que ni dorm ni es desperta, com el so repetitiu d’un estat en coma... Ja ho vaig dir quan va sortir al carrer: és un dels bons llibres de poemes que s’han editat els darrers temps en català ací i allà...”.  Vicent tenia raó i vaig gaudir de la seua lectura. Després, com que havia de fer una antologia de poesia amorosa per a joves –que encara no s’ha publicat per raons que no venen al cas–, vaig furgar en els seus llibres, però, finalment, vaig optar per demanar-les directament a l’autor. La resposta em va divertir molt: “Bé que ja no en solc fer de poesia amorosa, en tinc algunes inèdites que no sé si t’interessaran de debò. Si no et fan el pes, ho entendré i t’ho agrairé molt. Si feres una antologia de la mala llet, potser tindria més material per oferir-te, que els temps nostres donen per això i més.” I tenia més raó que un sant, els poemes d’amor que m’havia ofert també tenien mala bava: “El nostre amor és un plàtan que es podreix a la fruitera àpat rere àpat. Mengem-nos-el forçats com les postres d’un banquet de noces. O bé llancem-lo ja al poal del fem”. Ara llig el seu dietari i gaudisc de les primeres entrades. Autoanàlisi literària? No ho sé, però el que estic segur és que m’incita a la reflexió. No és això l’obligació de l’escriptor? De moment em quede, meravellat, de l’entrada que li dedica al seu pare, que li dóna el títol del llibre i que parla d’unes terres com les meues: “Jo les recorde en color, rodejades de tarongers i séquies d’aigua clara. Avui són ermes, grises, pol·luïdes com un esparadrap brut en un genoll ple de repelons...”. L’entrada de la iaia també és magistral: “Tots els Tots Sants de la meua infantesa em veig recorrent els cementiris on la iaia tenia repartits els seus morts”... Un llibre que promet.

Levante, 26 de maig de 2014