dilluns, 16 de febrer de 2015

Sense mullar-se





Acabe de llegir una entrevista amb Antonio Montiel, que vol ser el candidat de Podem a la Generalitat Valenciana, i em trobe que, en molts dels temes que li plantegen, les seues respostes sonen a les dels polítics de la més pura “caspa”. Toreja el bou sense mullar-s’hi i fa  servir tots els eufemismes i tots els ressorts del llenguatge políticament correcte que ja sabeu que serveix per encobrir la realitat. Els de Podem fins ara han sigut unes criatures agosarades que han servit de detergent, perquè han qüestionat moltes coses que els polítics, instal·lats en la comoditat, no s’havien atrevit mai a qüestionar. És veritat que han fet molta faena, però, ara que es veuen prop del govern, comencen a tenir les mateixes reticències, les mateixes pors i la mateixa covardia que tantes vegades hem atribuït als partits de l’esquerra tradicional. Ara, que encara no són res ni ningú, ja han començat a criar lloses en el ventre quan es tracta de combatre tota la brutícia que la caverna ens ha deixat en matèria lingüística i nacional. Ja me’ls imagine portant emocionats en processó la sagrada senyera amb tot el blau del món per no perdre un vot. “Sóc valencianista. No sóc nacionalista, ni independentista”, diu Montiel, oblidant-se del dret a decidir que sembla que ja han amagat en l’habitació de les rates. D’això i de la República, ja no en parlen, no siga cosa que s’escape algun  vot pel camí. No ser nacionalista ja sabeu que vol dir ser nacionalista espanyol: com Camps, com Fabra i com el populista i gran demagog Alfonso Guerra. Pregunten a Montiel que si País Valencià o Comunitat i contesta que la gent jove de la candidatura, que són molt espavilats, diuen Comunitat Valenciana que és la denominació oficial. Han aprés molt aviat:  qui s’encanta no les tasta i qui mulla no trau tros. I és que el discurs de  Montiel respecte la llengua, l’ensenyament i el País està a mil anys llum (cap a la dreta) del que tenia Ciprià Ciscar en unes condicions molt més pitjors en l’època de la transició, amb una dreta troglodita i un PC que volia que l’ensenyament del valencià fóra optatiu. Malgrat tot, Ciscar va ser valent, no com aquesta gent que abans de lliurar la batalla ja s’ha rendit a la “caspa”. No vol més batalles per dividir-nos, diu. Com si els dos bàndols foren la mateixa cosa i com si els que parlem valencià gaudírem dels mateixos drets que els castellanoparlants i no fórem uns ciutadans de segona. Jo, de moment, m’apunte a la frase que, per fi, es va atrevir a dir Enric Morera: “Volem deixar de ser una Comunitat de segona per ser un País Valencià de primera”.

Levante, 16 de febrer de 2015 

2 comentaris:

  1. Estic totalment d'acort en allò que dius quan afirmes que els valenciaparlants no gaudim dels mateixos drets que els castellaparlants, pero a lo que no m'apunte es a la frase d'Enric Morera perque yo no vullc un País Valencià de primera, això és molt poc. Valencia és una nacionalitat històrica i, per això, reivindicaré sempre per a la meua terra la categoría de nació. Per cert, no soleu parlar mai de Valencia com a nacionalitat històrica. Que curts vos quedeu demanant la categoría de País (mera referencia geogràfica). Quan de camí podriem haver fet si tots els nacionalistes valencians haguerem fet força en la mateixa direcció en lloc d'enlluernar-se en els cants de sirena que venien de fora.
    Salutacions,
    Nelo Llombart

    ResponElimina
  2. Salutacions, Nelo i gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina