La tertúlia de Joan Fuster

Ara que la dreta tornarà a traure sense èxit el fantasma de l’anticatalanisme i que els federalistes, fins ara amagats sota les pedres, comencen a traure el cap, perquè encara estan astorats de la resposta dels catalans als efectes de la crisi, resulta molt interessant llegir el llibre de Xavier Serra, La tertúlia de Joan Fuster, (Afers), perquè, en poques planes, trobem sintetitzades les claus per a comprendre de quina manera responen els nostres polítics i la premsa del país davant els problemes que patim. Com l’autoritat de Vicent Ventura, que era el cap inqüestionable del socialisme del país, es va vaporitzar amb l’arribada d’Ernest Lluc. I  com el socialisme valencià, a partir d’aleshores, quedà subordinat al socialisme espanyol. Com Doro Balaguer, va voler agafar el bou comunista, com havia intentat Ventura agafar el socialista, i va fusionar les tres seccions provincials del partit i fundar el Partit Comunista del País Valencià.  I com l’acceptació d’aquest fet va ser purament epidèrmica i episòdica i, al primer descuit, es van veure arraconats i obligats ─per dignitat─ a abandonar el partit. Com Ventura i Balaguer, no renunciaren a crear plegats, encara, un nou partit: l’Agrupament d’Esquerres, que s’uní més endavant al Partit Nacionalista per a formar la Unitat del Poble Valencià. Com Fuster, del no res, creà, a partir de Nosaltres els valencians un públic per als llibres en català. Com l’atac de Fuster en la premsa ja havia començat abans que les crítiques recaigueren sobre el  País Valenciano. Diego Sevilla, aleshores vicepresident de la Diputació, el 22 de desembre del 1962, ja havia publicat en el Levante un article “Burguesía y separatismo” i un segon “Alerta a los valencianos”, títol que era una aproximació a “Alerta valencians!” que era un article que Joan Fuster havia publicat en una revista que editaven els exiliats catalans. Fuster no volgué callar i publicà una rèplica en Levante: “Mi vela en este entierro”. A partir de llavors, abans de l’aldarull sobre  El País Valenciano, en el Levante,  ja no van voler publicar-li cap article. Veurem com l’exclusió dels diaris no comportà aparentment la minva d’influència. Hi havia els llibres. I el prestigi de Fuster afectà només un sector concret de la societat: el sector més inquiet dels universitaris. La resta de la societat quedà immobilitzada i subjugada  al plovisqueig catlolicoespanyolista dels diaris de Castelló, València i Alacant. I com ajudà, aquest fet, a iniciar l’enorme escissió, que encara patim, entre la minoria intel·lectualitzada ─i catalanista─ i la massa poblacional.

 

Levante, 8 d'octubre de 2012