No he cregut mai
que els partits polítics siguen esglésies on cal rendir culte al mateix Déu i
on es respira la veritat. Sempre he cregut que només són instruments, per a un
moment determinat, al servei d’una ideologia, uns interessos, unes inquietuds,
unes il·lusions... Per això, no considere cap cataclisme que el PSOE s’afone,
que es disolga com el sucre dins el pou en què ha caigut i del que no troba
l’eixida. Si es desfera, no seria la primera vegada. Ja es va diluir durant la
postguerra. En el seus més de cent-trenta anys d’història, va preferir agafar
un bon període de vacances. Va deixar que la corbella i el martell foren les
eines de resistència a la dictadura. El Partit Socialista i les seues
ramificacions en les “nacionalitats” històriques, i no tan històriques, va
ressuscitar durant la Transició i es convertí en un bon instrument per a
legitimar la “reconciliació nacional” que s’havia inventat el Partit Comunista.
Molts dels quadres de les organitzacions que s’havien enfrontat al règim, van
veure en el partit socialista l’instrument més escaient per a fer possible un
programa reformista: una Constitució, un estat democràtic, autonòmic... I va
fer el seu paper. És difícil de negar que les poques coses que s’han aconseguit
en aquest país es deuen, en bona mesura, al treball dels governs socialistes al
front de les institucions. El cas del País Valencià és un exemple molt clar.
Estic convençut que, malgrat totes les misèries i mancances, els socialistes
valencians van fer un bon paper en molts dels fronts, sobretot, si el comparem
en la desgràcia que ens ha caigut a sobre des que mana el Partit Popular. Ara,
la dreta, manada per totes les “dretes” del món, dispara contra la línia de
flotació de tot el que s’ha aconseguit, contra tot el que s’havia pactat i el
PSOE no sap per on tirar. És lògic, per tant, que el personal es quede a casa o
busque altres opcions. Hi ha un grapat de forces emergents disposades a
repartir-se un espai que els socialistes van abandonant. Si segueixen pel camí
que van, disminuïts a Galícia, de comparsa amb el PP al País Basc, desapareguts
a Catalunya i, pràcticament, a les Illes, podran convertir-se en un romanalla
que tindrà algun petit paper al País Valencià i en algun altre raconet, però
prescindible, perquè el personal preferirà un altre instrument que desperte
alguna il·lusió.
Levante 29 d'octubre de 2012
Tal i com van, cada dia més afonats, com tu dius. Però és que no atrauen gens ni mica i en la política has de crear il·lusions, simpaties, empaties, donar esperances, has de saber arrossegar la gent amb una paraula creïble, amb una idea que es puga dur avant, amb una persona que la mires a la cara i que te la cregues i no cregues que és un que a la primera de canvi mirarà cap a un altre costat o dirà les coses a mitges per no fer enutjar una facció del partit... i això el PSPV, el PSOE no ho pot fer, no ho sap fer. Ni el PP tampoc, per descomptat.
ResponElimina