Les torres enlairades

Com que no tinc el temps que voldria, m’agrada veure les bones sèries de televisió d’una tirada, i quan em dóna la gana, sense haver de dependre de cap horari que em condicione. Aquest cap de setmana he vist la quarta temporada de Mad Men que m’ha entretingut de veritat, perquè en molts aspectes reconec els condemnats valors que regeixen un món que potser ara es troba esbufegant en l’abisme. El seu personatge principal Don Draper encarna aquests valors convertint-se en una metàfora del fantasma triomfador sense escrúpols que el personal persegueix, sense tenir en compte el sacrifici que suposa per a la vida, perquè, en aquest món tan veloç en què vivim, no tenim memòria per recordar les paraules més sàvies del vell Horaci: “Els  vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s’esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps”. I ho comprovem quan sabem que tot ha estat una gran desil·lusió, perquè hem construït sense fonaments, sense pilars on aguantar tant d’apogeu fals: els quilòmetres d’alta velocitat, les edificacions en els racons més desolats, grans poliesportius per aldees de 300 habitants, carreres de cotxes per la gran ciutat i tota classe d’espectacles i esdeveniments que fa només una dècada ningú no qüestionava, com no es qüestionaven les institucions i els personatges que les hi habitaven, malgrat la fetor a podrit que ja s’endevinava. Els personal es pensava que ho havia aconseguit tot com en Mad Men, en què les coses materials que afecten la nostra manera de veure el món tenen molta importància. Ja no es tractava només que els personatges estaven molt ben caracteritzats, sinó que tot, els decorats, els objectes, la manera de fumar i de beure tenien vida pròpia. I, fins i tot, la manera de vendre tots els productes: els personatges protagonistes i la ficció que s’estava muntant. I, ara, només amb una ordre dels qui manen de veritat, amb l’eufemisme “control del dèficit públic”, volen dir que cal liquidar les classes mitjanes creades en l’època de la gran mentida en què passàrem, en una mateixa generació, de nadar en la sèquia a la sofisticació de la sauna. I vindran les conseqüències, perquè ja no queda ficció. Unes conseqüències que, de moment, pateixen els de sempre... Però que afecten ja unes institucions desprestigiades, uns polítics desacreditats, un Estat ineficaç... I no sabem si serem capaços de salvar la democràcia... Tot per culpa de la maleïda crisi?

 

Levante, 11 de febrer de 2013