dilluns, 4 de febrer de 2013

Paella amb carxofa


Em diuen els amics que darrerament només escric de coses lleges i tristes, de tots els impresentables que es mouen pel nostre entorn dilapidant els nostres diners i... No perdes el temps, Voro,  hem de parlar. I, en sentir que hem de parlar, enyore les velles tertúlies llarguíssimes que féiem en qualsevol bar en un temps que teníem molta necessitat d’enraonar i molt de temps per a fer-ho. I com que estàvem ensinistrats, ho féiem tan bé que, moltes vegades, ens aproximàvem al sentit literal del mot tertúlia. I, sense saber-ho, imitàvem aquells desenfaenats i desficiosos que es reunien per comentar i descodificar els passatges més foscos i descoratjadors dels llibres de Tertul·lià. Com que no teníem ni idea, i érem uns joves intrèpids, moltes vegades no enteníem ni pruna del que llegíem: Karl Marx, Lenin... I acabàvem sempre discutint sobre la hegemonia del maoisme, el trotskisme o... Tant se me’n dóna, perquè la cosa degenerava en un autèntic seminari i les lectures que féiem dels textos podrien constituir una bona antologia de disbarats. Però teníem temps i il·lusió i no féiem com fan ara en les tertúlies radiofòniques que han convertit la discrepància en un verdader galliner esvalotat, en què tots volen ser pollastres. Ara no tenim el temps que teníem ni tampoc el d’aquells senyors de les tertúlies de l’Ateneu de Barcelona que tant ha rememorat Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. Ja sabem que el ritme de vida que portem ho fa molt difícil, que no vivim de renda i no tenim temps per a matar-lo. Encara com tenim les noves tecnologies i a través del Facebook improvisem tertulietes els dilluns, com feia Joan Fuster,  però nosaltres sense eixir de casa i sense cap pretensió d’aclarir res. Molt bé, Voro, però la setmana que ve mira de parlar d’alguna cosa que  no siga una impresentabilitat, parla de mi... O de Cristina..., tot i que avui tampoc no ha arribat la primera...! O de les carxofes de Benicarló que ara són en temporada. Si faig una columna sobre tu pensaran malament... Xe, i ara això et preocupa? Doncs parla de Cristina... O de les carxofes...! La veritat és que tens raó, però darrerament no tinc ganes de parlar de coses boniques. Està tot tan podrit! Parla de les carxofes, diu Cristina, que són depuratives! I van molt bé per a l’arròs. I té raó Cristina, les carxofes les consumim des de fa més de dos mil anys. Ara són molt bones per fer una bona paella. Millor si, a més, posem unes bones i tendres faves i un poquet de conill i pollastre. Això dinaré avui, en el Llopis.
 
Levante, 4 de febrer de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada