Descansen en pau

Quan les coses anaven bé, Kurt Wallader, un personatge d’un grapat de novel•les de Henning Manquell, ple d’humanitat i de sensibilitat davant la vida i que feia de comissari a Suècia, ja ens advertia de la mort de l’estat del benestar i volia jubilar-se perquè no acabava d’entendre aquesta societat posmoderna que va apagant tots els llums que tant va costar encendre. Si el vell comissari ja veia això en l’envejat paradís suec, quan encara no havíem entrat en la crisi, què veuria ara, en la nostra terreta que sempre ha estat molt lluny d’assolir el benestar del seu país? Les causes i les conseqüències de la mort de l’estat del benestar les explica un altre home gran, Josep Fontana, en un llibre molt ben documentat, Por el bien del imperio. A través de les pàgines de Fontana intuïm, d’una manera o altra, que no només ha mort l’estat del benestar, sinó que, amb ell, ha mort també, tal i com la coneguem avui, la seua inseparable socialdemocràcia amiga, com si es tractara del drama Romeu i Julieta. On va la socialdemocràcia sense el seu estimat? No troba el nord i es veu arrastrada per una societat civil que cada dia està més lluny dels seus tímids plantejaments. I el que és més greu encara: no la veiem enyorar els temps en què dirigia tots els processos, era present en totes les processons i proposava alternatives per buscar un món millor. Quines alternatives creïbles té contra l’atac més formidable a l’estat del benestar des de la seua existència? Retallar com va fer Zapatero? I davant la crisi dels partits polítics? On és el debat ideològic? Quina proposta fa davant la percepció que els ciutadans tenen d’Europa? Ens quedem? En quines condicions? Ens n’anem? No, es limita a fer por al catalans, com fa Almunia. Què fem davant la crisi de l’estat? Què fem amb la crisi social? Com recuperem la credibilitat de les institucions? Com recuperem la democràcia? Com pot ser que, ara, per a resoldre un greu problema entre nacions reconegudes amb timidesa, propose un federalisme apocat i no el que formava part de la seua identitat i que té arraconat en l’habitació de les rates? No entén que ha fet tard? Ha fet tard amb una proposta que no pot il•lusionar un poble que se sent humiliat per les sentències d’un Tribunal Constitucional que no té cap credibilitat. Què li queda quan renuncia a la democràcia? Quan li nega a tot un poble el dret a decidir? Li queda aproximar-se més encara a la dreta troglodita amb paraules com les d’Ibarra que col•loca el moviment pel dret a decidir al mateix sac que els dictadors Hitler i Mussolini. Els vells socialdemòcrates s’han convertit en “ni-ni”: ni estudien, ni treballen. Levante, 23 de setembre de 2013