Encara que no comulgues amb totes les seues idees i veus el món amb una altra perspectiva, hi ha escriptors que són com de la família. Cada llibre nou que publiquen entra a casa teua i el lliges sabent que no et defraudarà i que et farà molta companyia. Per això, et toca el tendre que la cosa s’acabe, que l’escriptor mate el personatge que t’ha acompanyat durant moltes pàgines pels carrers de Barcelona explicant-te, des d’un escepticisme radical, la transició democràtica, mentre resol casos de la seua faena de detectiu. Parle, és clar, de Pepe Carvalho que, en la darrera novel•la en què apareix, Mil•leni, s’acomiada dels lectors com si el creador del personatge intuïra la seua pròpia mort. Mileni és una novel•la d’acomiadament. “Mai no tornaré a Jerusalem”, “Mai no tornaré a Austràlia”. Carvalho s’acomiada dels llocs per sempre... Carvalho i el seu autor que, quan escrivia Mil•leni, era molt conscient que “la mort li arriba al viu d’amagatotis, la vellesa al jove; mentre preguntem quina hora és, aquesta hora passa...”
Vázquez Moltalbán era un heterodox d’esquerres i sentimental. Quan vèiem el futbol de reüll, perquè el cap de la cèl•lula ens havia inculcat que era el nou opi del poble, Vázquez Montalbán ens va explicar que el Barça era més que un club i ni menys ni més que l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya. Per condició social, li hauria tocat ser perico, però, amb la seua heterodòxia, va ser culé. Segur que si s’haguera criat a Madrid hauria sigut de l’Atlètic. Tenia l’ètica dels perdedors. Un perdedor que mai no va buscar el ressentiment amb els que l’acusaven des dels mitjans de la caverna de separatista, com tampoc amb els que l’excloïen com a català per raó de llengua. Ell es considerava un esquerrà, liberal i xarnego que no menyspreava les seues arrels de fora de Catalunya i lloava la dualitat complexa del mestissatge. Ara, que fa deu anys de la seua mort, m’haguera agradat veure escrites les seues opinions sobre tot el procés que es viu a Catalunya. No les puc llegir, però me les puc imaginar: “Jo partisc d’una vella postura leninista que diu que cal estar a favor dels nacionalismes oprimits i en contra dels opressors”. No ho sé, però sé segur que s’haguera mullat. No com tanta modernor intel•lectual espanyola que no diu aquesta boca és meua davant el conflicte i, quan diu alguna cosa, la caga. Potser Vázquez Montalban ho faria fàcil i diria: “Això és com tota la lírica Universal: Pepito vol a Pepita, Pepita no vol a Pepito. Pepito entra en crisi i vol anar al cel.”
Levante, 21 d'octubre de 2013
dilluns, 21 d’octubre del 2013
Pepita no vol a Pepito
Encara que no comulgues amb totes les seues idees i veus el món amb una altra perspectiva, hi ha escriptors que són com de la família. Cada llibre nou que publiquen entra a casa teua i el lliges sabent que no et defraudarà i que et farà molta companyia. Per això, et toca el tendre que la cosa s’acabe, que l’escriptor mate el personatge que t’ha acompanyat durant moltes pàgines pels carrers de Barcelona explicant-te, des d’un escepticisme radical, la transició democràtica, mentre resol casos de la seua faena de detectiu. Parle, és clar, de Pepe Carvalho que, en la darrera novel•la en què apareix, Mil•leni, s’acomiada dels lectors com si el creador del personatge intuïra la seua pròpia mort. Mileni és una novel•la d’acomiadament. “Mai no tornaré a Jerusalem”, “Mai no tornaré a Austràlia”. Carvalho s’acomiada dels llocs per sempre... Carvalho i el seu autor que, quan escrivia Mil•leni, era molt conscient que “la mort li arriba al viu d’amagatotis, la vellesa al jove; mentre preguntem quina hora és, aquesta hora passa...”
Vázquez Moltalbán era un heterodox d’esquerres i sentimental. Quan vèiem el futbol de reüll, perquè el cap de la cèl•lula ens havia inculcat que era el nou opi del poble, Vázquez Montalbán ens va explicar que el Barça era més que un club i ni menys ni més que l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya. Per condició social, li hauria tocat ser perico, però, amb la seua heterodòxia, va ser culé. Segur que si s’haguera criat a Madrid hauria sigut de l’Atlètic. Tenia l’ètica dels perdedors. Un perdedor que mai no va buscar el ressentiment amb els que l’acusaven des dels mitjans de la caverna de separatista, com tampoc amb els que l’excloïen com a català per raó de llengua. Ell es considerava un esquerrà, liberal i xarnego que no menyspreava les seues arrels de fora de Catalunya i lloava la dualitat complexa del mestissatge. Ara, que fa deu anys de la seua mort, m’haguera agradat veure escrites les seues opinions sobre tot el procés que es viu a Catalunya. No les puc llegir, però me les puc imaginar: “Jo partisc d’una vella postura leninista que diu que cal estar a favor dels nacionalismes oprimits i en contra dels opressors”. No ho sé, però sé segur que s’haguera mullat. No com tanta modernor intel•lectual espanyola que no diu aquesta boca és meua davant el conflicte i, quan diu alguna cosa, la caga. Potser Vázquez Montalban ho faria fàcil i diria: “Això és com tota la lírica Universal: Pepito vol a Pepita, Pepita no vol a Pepito. Pepito entra en crisi i vol anar al cel.”
Levante, 21 d'octubre de 2013
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada