dilluns, 7 d’octubre de 2013

Per on hem agafat la vaca

Estic cansat de sentir bajanades de les noves generacions del PSOE com la que va dir la nova presidenta d’Andalusia Susana Díaz que assenyala Zapatero com un dels màxims responsables del procés sobiranista català. Supose que la jove promesa del socialisme espanyol no ha caigut en el fet que per a dir que tots els mals vénen de Zapatero no fa falta ni la socialdemocràcia ni la seua renovació. Que la socialdemocràcia no fa cap falta ja ho vaig veure en les darreres eleccions d’Alemanya que, innocent, vaig interpretar com una victòria de l’esquerra (en sumen més de diputats) i tothom donava com a gran guanyadora la senyora Merkel, que no té majoria en la cambra. La lectura és evident: la socialdemocràcia no té una alternativa a la Merkel, com Susana Díaz no té un discurs alternatiu al de la dreta espanyola. Per què no respon a la pregunta: el dret a decidir és un dret democràtic? Que diga clarament si el personal té o no té dret a decidir... La companya andalusa ha de pensar més les coses abans de dir-les. Que tornen els filòsofs! I què cal fer davant de tanta estupidesa? Jo també me’n vull anar-hi, però, com que no puc, m’entretinc llegint els llibres als quals em té acostumat a fer-me empassar, de tant en tant, perquè no para, el meu amic Xavi Serra. Gràcies a la seua manera d’explicar les coses m’he reconciliat amb el gènere literari de la filosofia. Ja sabeu: aquell afer de càtedra, de funcionari, de què parlava Joan Fuster. Xavier Serra ha treballat en el que va deixar manat Fuster que s’esbrinara: Quantes càtedres i quan han estat creades? Qui les ha ocupades i per a fer què? El darrer llibre de Serra La filosofia en la cultura catalana, editat per Afers, respon aquestes preguntes. Demostra que la filosofia catalana contemporània no ha eixit de la terra de Bernat, perquè ha estat epigonal, subalterna i molt poc especulativa: una filosofia d’imitadors i divulgadors, sense trellat. Amb algun intent de sortir del cretinisme per mitjà de l’absorció de les idees que venien de França, d’Alemanya, del Regne Unit... I explica la desorientació en què navegaven els homes de la Renaixença, el voler veure alguna cosa en “la filosofia del sentit comú”, l’escolàstica predominant, el voler canviar la universitat des de dins, el buscar alternatives des de fora i la desviació vocacional d’Estelrich, Capdevila, de Crexells..., que acabaren tots enrolats en el periodisme i malaguanyats per a la filosofia. Era una manera de guanyar-se la vida... I trobem la seua filosofia, com la de molts, disseminada en els articles de diaris i revistes. Potser és la filosofia més interessant que s’ha fet en aquest país. En quina càtedra ballava l’escepticisme de Joan Fuster? Levante, 7 de setembre de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada