Forrada de baqueta

Fins que no es demostre el contrari els humans som els únics animalets que ens comuniquem a través de les paraules, a través del llenguatge, de la llengua, que cadascú té la seua. No només, però, som capaços de comunicar-nos amb paraules, sinó que som especialistes en fabricar artefactes semàntics per a fer canviar la percepció de la realitat. Una realitat que, malgrat totes les il•lusions que ens inventem, acaba trencant-te la cara o portant-te al cementeri que és on tots anirem a parar. En aquest país fa molt de temps que tenim un govern que ha sigut capaç, sense que li haja caigut la cara de vergonya, de vendre fum dient totes les bajanades, totes les boles, que li ha vingut al cap per defensar els seus miserables interessos polítics. I el pobre Alberto Fabra, amb entrenador particular o sense, no ha aprés la lliçó més elemental: no és el mateix vendre fum quan les coses van bé, quan es lliguen els gossos amb llonganisses, que quan el personal està escaldat. Ara pot dir missa si vol, perquè ningú no se’l creu. No pot repetir la manera de dir les coses de Francisco Camps, de Ricardo Costa, que en glòria, política, estiguen, ni la de González Pons que, si li fan fer els “numerets” que fa darrerament, vol dir també que té els dies comptats, que no el consideren, que no l’aprecien, perquè li fan perdre tota la dignitat, si és que n’ha tingut alguna vegada en aquesta vida. Intente dir que és ridícul que lo president Fabra s’invente un acord amb la Societat Civil, que ni és acord, ni és civil. No se’l creu ni Alfons Rus (perdó per si no li agrada que li diga Alfons) que té molt clar que el president Fabra ha de fer les reivindicacions a Madrid, que és on estan els nostres caragols. El discurs d’Alfonso Rus (el que defensa realment no ho sé) no està molt lluny del d’Enric Morera. Potser també li done vergonya anar a un acte amb una empresa que no paga ací els impostos. I més vergonya encara que el president, amb el més pur estil Ricardo Costa i González Pons, acuse Morera de voler tirar la Ford de casa nostra. I que tinga la cara tan forrada de baqueta com per atribuir la caiguda de l’atur (si és que n’hi ha tal caiguda) a la seua gestió. El valencians poden ser “muelles”, però no han sigut mai faves. Han sigut “muelles” quan els ha convingut, quan han tingut la butxaca plena (parle de la classe dominant, és clar. Els altres hem caigut en totes les derrotes des de les Germanies). Ara, però, si el president segueix per aquest camí, es pot trobar amb alguna qualificació procaç, irrespectuosa i irreverent, que és com qualifiquem a casa nostra als que ens vénen amb pretensions, com si foren Déu sap què... Un municipal de Rajoy, i res més.... Levante, 28 d'octubre de 2013